L’abadia benedictina de Chezal-Benoît té el seu origen en un primer establiment fundat a la fi del segle XI per iniciativa del comte de Chalon, Geoffroy de Donzy († 1111). Aquest, de retorn de Terra Santa, havia demanat al papa autorització per fundar un monestir. El pontífex hi va enviar uns monjos procedents de l’abadia de Vallombrosa (Toscana), que es van establir en un lloc cedit pel comte i hi van fundar el monestir de Silviacum, conegut poc després com a Cornilly (Loir i Cher).
Per la seva banda, el vescomte de Bourges, Eudes Arpin (1060-1130), a punt de marxar a Orient amb motiu de la Primera Croada, també va voler fundar un establiment monàstic. El 1093, el bisbe de Bourges va donar el vistiplau a la nova fundació, en la qual va intervenir el monestir de Cornilly, que fou posada sota l’advocació de sant Pere. El 1099, una butlla del papa Urbà II va posar la casa sota la seva protecció i li va imposar la regla de Sant Benet segons els costums de Vallombrosa. L’església fou consagrada el 1104 per Léger, arquebisbe de Bourges, i el seu primer abat fou André de Vallombrosa († 1112). Aquell mateix any, el papa Pasqual II confirmava la fundació i les disposicions del seu antecessor.
La vitalitat de l’abadia es va veure interrompuda a causa de la guerra dels Cent Anys, durant la qual va patir l’ocupació i el saqueig. Com a conseqüència d’aquests fets, el monestir fou fortificat. Durant la segona meitat del segle XV, l’observança dins la comunitat s’havia relaxat. El 1479, Pierre du Mas († 1492) fou nomenat abat i va impulsar la reforma tant de les dependències monàstiques com de la disciplina conventual. Va establir una nova reglamentació més estricta que, tanmateix, permetia la possessió col·lectiva de béns per part de la comunitat i mantenia l’elecció de l’abat pels mateixos monjos, cosa que va evitar durant molts anys la implantació del règim comendatari.
Aquesta normativa fou aprovada el 1490 pel papa Innocenci VIII, fet que va donar lloc a la congregació de Chezal-Benoît. La reforma es va consolidar en la mateixa abadia i fou adoptada també per altres monestirs: Saint-Sulpice de Bourges (Cher), el 1494; Saint-Alyre de Clermont (Puèi Domat), el 1500; Saint-Vincent de Le Mans (Sarthe), el 1502, i Saint-Martin de Sées (Orne), el 1511. Aquests monestirs constituïren el nucli inicial de la congregació.
Posteriorment s’hi van afegir altres monestirs que també adoptaren aquesta observança: Saint-Germain-des-Prés de París, el 1513; Jumièges (Sena Marítim), el 1517, i Saint-Pierre de Brantôme (Dordonya), el 1555, entre altres. Tanmateix, aquests darrers no es van beneficiar del concordat que els eximia del règim de comenda. Chezal-Benoît fou un important centre religiós i cultural, però també va patir els efectes de les guerres de Religió. El 1650, la intervenció de les autoritats polítiques i eclesiàstiques va comportar la incorporació de la congregació de Chezal-Benoît a la de Saint-Maur, fet que, d’altra banda, va obrir una nova etapa de prosperitat fins que la Revolució va suprimir el monestir. El 1792 fou venut i la seva església es convertí en parròquia.
L’església abacial és de grans dimensions. Es tracta d’un edifici de tres naus, dividides en set trams, l’única part conservada de l’època medieval, probablement del segle XII. El transsepte i tota la capçalera foren enderrocats el 1827. Durant els segles XVII i XVIII es van refer completament les dependències conventuals, que actualment estan ocupades per un centre assistencial.
Portal del recinte de l'abadia
Planta de l'església
Publicada a L'église abbatiale de Chezal-Benoît (1907)
Segons Armorial général de France (s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France
Caplletra de Psautier à l'usage de Saint-Pierre de Chezal-Benoît (c. 1490-1500)
Bibliothèque municipale, Bourges. Ms. 25
Portail Biblissima
- BAUDRILLART, Alfred (1953). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 12. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- BERLIÈRE, Ursmer (1900). La congrégation bénédictine de Chezal-Benoît. Revue bénédictine, núm. 17. Maredsous
- BUHOT DE KERSERS, Alphonse (1891). Histoire et statistique monumentale du département du Cher, vol. 5. Bourges: Tardy
- DESHOULIÈRES, François (1907). L'église abbatiale de Chezal-Benoît. Bulletin monumental. París: Picard
- DESHOULIÈRES, François (1910). L’abbaye de Chezal-Benoît. Mémoires de la Société des antiquaires du Centre. Bourges: Tardy-Pigelet
- DESHOULIÈRES, François. (1932). Chezal-Benoît. Congrès archéologique de France. XCIV Session. Bourges. París: Picard
- FAVIÈRE, Jean (1970). Berry roman. La nuit des temps, 32. Zodiaque
- OURY, Guy-Marie (1979). Les Bénédictins réformés de Chezal-Benoît. Revue d'histoire de l'Église de France, vol. 65
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
L’abadia de Chezal-Benoît és situada a la comuna del mateix nom, al sud-oest de Bourges