La
fundació d’aquest monestir dedicat a Saint-Pierre
s'atribueix tradicionalment a Carlemany, que hi va
portar les relíquies d’un dels Sants Innocents, però de
fet, no és fins el 818 que figura documentat aquest
lloc, quan fou declarat exempt. Inicialment els monjos
haurien ocupat els abrics naturals de la roca, en un
lloc protegit i vora el riu. Aquell primer establiment
monàstic hauria desaparegut a causa de les invasions
normandes, mitjan segle IX. Més endavant es va
reconstruir, entre el segles X i XI es va bastir el
campanar sobre la roca, que encara es conserva. Com
altres establiments de la regió, va patir els efectes de
la guerra dels Cent Anys i fou destruït el 1382. |
|
Hom va
emprendre una nova reconstrucció, que es va desenvolupar
durant els segles següents. El 1555 la casa es va
afiliar a la congregació de Chezal-Benoît. Va estar governada
per abats comendataris, el més conegut Pierre de Bourdeille (escriptor, conegut amb el sobrenom de
Brantôme) que va salvar l’abadia durant les guerres de
Religió. El 1626 el monestir va passar a mans de la
congregació de Saint-Maur, fins la Revolució. La
construcció més antiga conservada és el campanar
romànic, l’església és també romànica d’origen però ara
molt modificada, una part del claustre i el gran edifici
monàstic aixecat entre els segles XV i XVIII. A la roca
es troben diverses estances excavades i algunes
decorades amb relleus realitzats a la mateixa pedra,
possiblement del segle XVI. |
Interior de l'església |