La fundació d’aquest monestir dedicat a Saint-Pierre s'atribueix tradicionalment a Carlemany, que hi va portar les relíquies d’un dels Sants Innocents, però de fet, no és fins el 818 que figura documentat aquest lloc, quan fou declarat exempt. Inicialment els monjos haurien ocupat els abrics naturals de la roca, en un lloc protegit i vora el riu. Aquell primer establiment monàstic hauria desaparegut a causa de les invasions normandes, mitjan segle IX. Més endavant es va reconstruir, entre el segles X i XI es va bastir el campanar sobre la roca, que encara es conserva. Com altres establiments de la regió, va patir els efectes de la guerra dels Cent Anys i fou destruït el 1382.

Abadia de Brantôme

El campanar romànic

Hom va emprendre una nova reconstrucció, que es va desenvolupar durant els segles següents. El 1555 la casa es va afiliar a la congregació de Chezal-Benoît. Va estar governada per abats comendataris, el més conegut Pierre de Bourdeille (escriptor, conegut amb el sobrenom de Brantôme) que va salvar l’abadia durant les guerres de Religió. El 1626 el monestir va passar a mans de la congregació de Saint-Maur, fins la Revolució. La construcció més antiga conservada és el campanar romànic, l’església és també romànica d’origen però ara molt modificada, una part del claustre i el gran edifici monàstic aixecat entre els segles XV i XVIII. A la roca es troben diverses estances excavades i algunes decorades amb relleus realitzats a la mateixa pedra, possiblement del segle XVI.

Interior de l'església