Abadia de Saint-Pierre de Brantôme
Abbaye de Brantôme / Brantosmum / Brantholma
(Brantôme, Dordonya)
La fundació de l’abadia benedictina de Saint-Pierre de Brantôme s'atribueix tradicionalment a Carlemany, que hi hauria aportat la relíquia de sant Sicari (un dels Sants Innocents) a qui també l’hi estava dedicada l’església. De fet, no és fins el 817 que es troba documentat aquest monestir. Es creu que aquells primers monjos haurien ocupat els abrics naturals de la roca, en un lloc protegit i vora el riu.
Absis de l'església
Aquest primer establiment monàstic hauria desaparegut a mitjan segle IX arran de les invasions normandes. Fou restaurat pel comte Bernat de Perigord († c. 950), qui el dotà amb béns heretats del seu pare, si bé conservà certs drets sobre el monestir. D’aquesta primera època es coneix l’abat Grimoard († c. 1018), que també fou bisbe d’Angulema. Durant la segona meitat del segle XI, la disciplina monàstica s’havia relaxat, i l’any 1080 el comte de Perigord cedí la casa a l’abadia de La Chaise-Dieu (Alt Loira), que assumí, entre altres funcions, la designació dels abats de Brantôme.
L’any 1183, el monestir fou atacat, i els monjos es van veure obligats a refugiar-se a Bourdeilles. Posteriorment, encara patiria els estralls de la guerra dels Cent Anys. En aquest context, el 1382 el monestir quedà devastat, i a començament del segle XV fou fortificat pels anglesos. Durant la segona meitat d’aquell segle es pogueren reedificar tant l’església, que havia quedat destruïda, com el claustre.
Bateig de Crist (s. XIV)
A causa de les inestabilitats internes que afectaven la comunitat, l’any 1555 el monestir s’afilià a la congregació de Chezal-Benoît. A partir d’aleshores, fou governat per abats comendataris, entre els quals destacà l’escriptor i militar Pierre de Bourdeille († 1614), conegut com a Brantôme, qui aconseguí preservar l’abadia durant les guerres de Religió. El 1636, tant la Congregació de Chezal-Benoît com el mateix monestir passaren a dependre de la congregació de Saint-Maur, que en va impulsar la restauració. Els mauristes l’ocuparien fins a la seva supressió, arran de la Revolució.
El monestir s’ubica entre el riu Dronne i un espadat rocós que el tanca pel costat occidental. L’element arquitectònic més antic conservat és el campanar romànic, que s’alça sobre la roca i es manté independent de l’església; aquesta obra es data al segle XI. L’església, també d’origen romànic, ha patit nombroses modificacions al llarg del temps. Es conserva una part del claustre, així com el gran edifici monàstic, construït entre els segles XV i XVIII. A la roca de l’espadat es troben diverses estances excavades, algunes de les quals estan decorades amb relleus esculpits a la mateixa pedra, probablement del segle XVI.
Claustre
Sala capitular
Campanar (s. XI)
Campanar (s. XI)
Campanar
Il·lustració del Dictionnaire raisonné de l'architecture francaise
Espais troglodítics
Espais troglodítics
Relleus en la zona excavada
Espais troglodítics
Espais troglodítics
Retrat de Pierre de Bourdeille, Brantôme (s. XVII)
Bibliothèque nationale de France
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
L'església en ruïnes. Léo Drouyn (1846)
Bibliothèque municipale de Bordeaux
Eugène Arvengas
Bibliothèque municipale de Bordeaux
- ANDRAULT-SCHMITT, Claude (1999). L'église abbatiale de Brantôme (Saint-Pierre et Saint-Sicaire). 156e session. Périgord. Société française d'archéologie
- BAUDRILLART, Alfred (1938). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 10. París: Letouzey et Ané
- BESSE, J.-M. (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Provinces ecclésiastiques d'Auch et de Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- DESHOULIÈRES, François (1928). Brantôme. Congrès archéologique de France. 90e session. Périgueux. Société française d'archéologie
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- SECRET, Jean (1968). Périgord roman. La nuit des temps, núm. 27. Zodiaque
- VIOLLET-LE-DUC, Eugène (1875). Dictionnaire raisonné de l’architecture française du XIe au XVIe siècle. Vol. 3. París: A. Morel
El monestir de Brantôme es troba a la ciutat homònima, al nord de Perigús, camí d’Angulema