Abadia de Notre-Dame de Cadouin
Abbaye de Cadouin / Caduinum / Condonium
(Le Buisson-de-Cadouin / Cadonh, Dordonya)
L'origen de l'abadia cistercenca de Notre-Dame de la Nativité de Cadouin està vinculat a dos personatges que, a començament del segle XII, van impulsar diverses fundacions monàstiques. L'any 1113, Robert d'Arbrissel (c. 1045-1116), fundador de l'abadia de Fontevraud, va rebre del bisbe de Perigús, Guillaume d'Auberoche, unes terres a La Salvetat amb la finalitat de fundar un nou monestir de monges vinculat a aquella abadia. A aquesta primera donació, diversos senyors locals n'hi van afegir d'altres, ampliant així les possessions.
L'any 1115, Robert va cedir el lloc a Giraud de Salas (c. 1050-1120), originari de la Dordonya, a qui va encomanar la fundació del monestir. Ben aviat, el nou monestir de Cadouin va rebre la influència del Cister; l'any 1119 hi va arribar un monjo procedent de l'abadia de Pontigny i, en aquella mateixa data, es va posar la primera pedra. De fet, la incorporació a l'orde cistercenc fou gradual i no es va completar fins a l'època del papa Innocenci III, al voltant del 1200. Tot i això, els registres cistercencs consideren com a data de referència l'any 1119.
Durant el segle XII, Cadouin va impulsar cinc nous monestirs i dos més, fills d'aquests, formant una petita congregació que celebrava els seus propis capítols. L'any 1201 es va acordar la plena incorporació al Cister, mantenint, però, el seu rang i antiguitat. Un dels pilars de la prosperitat del monestir en aquella època fou la possessió del conegut Sant Sudari de Cadouin, objecte d'una notable devoció que atorgava prestigi a l'abadia, a més de beneficis econòmics en forma de donacions. Un examen acurat de la peça, realitzat al segle XX, va revelar que es tracta realment d'un teixit musulmà, datat al segle XI.
Amb la guerra dels Cent Anys van arribar les penúries i la decadència; els pocs monjos que hi quedaven es van veure obligats a abandonar el recinte i a captar per sobreviure. Al final del conflicte, només restaven a l'abadia el superior i dos monjos, però es va poder refer. Durant aquest període d'inestabilitat, entre el 1392 i el 1455, el sudari fou custodiat a Tolosa de Llenguadoc. Un cop superada aquesta etapa, el monestir es va recuperar i es va poder reconstruir totalment el claustre, substituint l'antiga estructura romànica per un notable exemplar gòtic. Lluís XI, rei de França (1461-1483), va oferir la seva protecció a l'abadia i fins i tot va promoure la devoció del sudari.
A partir de 1516, l'abadia passà a estar regida per abats comendataris, fet que, com en tants altres monestirs, no va afavorir la vida monàstica. Les guerres de Religió (1562-1598) l'afectaren greument: caigué en mans dels protestants, que mutilaren el claustre. Al segle XVII, la protecció del bisbe li va donar un nou impuls, recuperant la normalitat. Es va confirmar formalment l'autenticitat del sudari i es va emprendre la restauració de l'edifici. Amb la Revolució Francesa, a finals del segle XVIII, arribà la seva fi: en aquell moment encara hi residien sis monjos. Els arxius foren cremats i els béns subhastats, però el sudari fou amagat i salvat. L'església assumí funcions de parròquia. Posteriorment, entre 1892 i 1945, es dugué a terme la restauració dels edificis.
L'església és un edifici d'època romànica, construït entre 1119 i 1154. La seva façana reflecteix exteriorment les tres naus interiors: dos contraforts la divideixen en tres sectors. El central presenta una senzilla portada de mig punt i un finestral superior del mateix estil. A l'esquerra, hi ha una doble arcada a la part baixa i un finestral a sobre, mentre que a la dreta només hi ha el finestral superior. Interiorment, l'espai està dividit en tres naus, amb un curt transsepte en el qual s'obren tres absis. El claustre conserva un important conjunt d'escultura gòtica, al qual cal afegir les traceries dels finestrals, les claus de volta, els capitells i un notable setial abacial.
Filiació de Cadouin
Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)- AUBERT, Marcel (1928). Cadouin. Congrès archéologique de France. 90e session. Périgueux. París. Société Française d'Archéologie
- AUDIERNE, Abbé (1840). Notice Historique sur l'Abbaye de Cadouin, son église et ses cloîtres. Périgueux: Dupont
- BARRIÈRE, Bernadette (1986). Les abbayes issues de l’érémitisme. Les cisterciens de Languedoc. Toulouse: Éd. Privat
- BAUDRILLART, Alfred (1949). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 11. París: Letouzey et Ané
- BESSE, J.-M. (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Provinces ecclésiastiques d'Auch et de Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- CARLES, Alcide (1868). Histoire du Saint-Suaire de Cadouin. Perigús: Boucharie
- DELLUC, Brigitte; i altres (1990). Cadouin. Une aventure cistercienne en Périgord. Le Bugue: PLB éditeur
- DELLUC, Brigitte; i altres (1992). Visiter l'abbaye de Cadouin. Éditions Sud-Ouest
- FOURNIÉ, Michelle (2011). Une municipalité en quête de reliques. Le saint suaire de Cadouin et son dépôt à Toulouse à la fin du Moyen Âge. Mémoires de la Société archéologique du Midi de la France, núm. 71
- GARDELLES, Jacques (1982). L'abbaye de Cadouin. Congrès archéologique de France. 137e session. Périgord Noir. París, Société Française d'Archéologie
- GRÉLOIS, Alexis (2015). Qu’avait Cadouin de cistercien au XIIe siècle ?. Mémoire de la Dordogne, 25
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- SECRET, Jean (1968). Périgord roman. La nuit des temps, núm. 27. Zodiaque