Abadia de Notre-Dame de Fontevraud

Robert va continuar la seva tasca evangelitzadora i va deixar la construcció del nou establiment sota la direcció d’una priora, Hersenda de Champagne (1060-1114). L’orde de Fontevraud es caracteritza per la coexistència de comunitats dobles en els seus monestirs, eren seguidors d’una regla pròpia, inspirada en la regla de Sant Benet. L’any 1106, l’experiència va rebre l’aprovació de la Santa Seu, que el 1113 atorgaria a la casa el benefici d’exempció. El 1115 Peronella de Chemillé fou designada com a primera abadessa de Fontevraud, poc abans de la mort del fundador, que fou enterrat aquí.

En els seus inicis, el monestir consistia en un conjunt de cabanes rudimentàries, el que no va ser obstacle perquè ben aviat disposés d’una organització complexa formada pel Grand-Moûtier, per a la comunitat femenina, un segon monestir (Saint-Jean de l’Habit) per la masculina, una casa per acollir penedides (Sainte-Marie-Madeleine) i una darrera com a leproseria (Saint-Lazare). L’església del monestir de Fontevraud va començar a aixecar-se des de bon començament, cap al 1105, gràcies al suport econòmic de la casa comtal d’Anjou. El papa Calixt II va consagrar el seu altar l’any 1119, més endavant es va construir la nau, coberta amb cúpules.

Durant el segle XVI i XVII es va desenvolupar un ampli procés constructiu que afectà profundament la major part de les dependències monàstiques. Entre els anys 1670 i 1704, Gabrielle de Rochechouart va ocupar el càrrec d’abadessa, una època de notable prosperitat i influència. En els anys següents, les filles de Lluís XV van passar pel monestir per a la seva educació. Entre el 1789 i 1791, l’abadia es veié afectada de ple per la Revolució, amb el resultat de la supressió de l’orde, l’abandó del monestir i el saqueig de les dependències, moment en què es va perdre la pràctica totalitat dels béns mobles que contenia.

La part més antiga és l’església, del segle XII, una construcció de nau única, amb un transsepte que conté dos absis. El presbiteri està envoltat d’un deambulatori, amb tres capelles radials. Al costat sud es troba el claustre, envoltat de les altres dependències pròpies d’un monestir, com ara la sala capitular i el refetor. Aquestes construccions són posteriors, dels segles XVI i XVII. Durant la restauració es va poder recuperar la cuina medieval, una construcció singular, de planta octogonal, amb absidioles i una coberta cònica amb decoració en forma d’escames.