|
Les arrels
de la fundació del col·legi cistercenc de París són de
l’època de l’abat Evrard (1235-38) de l’abadia de Claravall
(Aube), que arran de la donació l’una casa a la
ciutat, va començar a treballar en el projecte. Però no
va ser fins l’abadiat d’Étienne de Lexington (1242-55)
que arribaren les primeres autoritzacions per fer
realitat el projecte (1245), tot i les reticències en el
si de l’orde, que hi veia un incompliment de la Regla
pel que fa a l’establiment en una ciutat o estada dels
monjos fora del seu convent. El vist-i-plau definitiu va
arribar el 1246 i es posà en marxa el projecte adquirint
uns nous terrenys (la casa de la donació inicial, no era
suficient per acollir el nou establiment) i va començar
la construcció l’any 1248, amb el suport de protectors
adinerats i de la mateixa xarxa d’abadies cistercenques
que podrien enviar-hi els seus estudiants. |
|
|
El papa
Benet XII (1334-1342), cistercenc, fou un dels impulsors d’aquest
col·legi, al que va dotar d’uns estatuts. El 1338 es posava la
primera pedra d’una gran església, de tal magnitud que mai es va
poder acabar. Al segle XV el col·legi va entrar en decadència i
deixen de sortir de les seves aules figures de relleu. Poc a poc es
va anar convertint en un centre més aviat administratiu de l’orde
que es mantingué actiu fins que la Revolució va expulsar els monjos
del lloc. A banda de l’església, ara desapareguda, la construcció
més important és una gran estructura que reunia funcions diverses en
diferents nivells: aules, refetor, dormitori... El 1797 l’església
fou venuda i l’edifici “dels monjos” fou ocupat amb finalitats
diverses fins que el 1804 el va adquirir la ciutat de París que
després de diversos projectes, el 1844 el va destinar a parc de
bombers, el que va malmetre les seves estructures. Durant els
darrers decennis del segle XX es van fer estudis tècnics que
finalment van conduir a la restauració de l’edifici portada a terme
entre els anys 2004 i 2008. |
Els Bernardins de
París |
