Abadia de Valmagna

El 1144, poc després de la fundació, Valmagna va passar a governar-se segons la regla cistercenca, que en aquella època estava en ple desenvolupament. La comunitat va demanar al papa desvincular-se de Cadonh i Ardorel, cosa que va obtenir el 1145, posant la casa sota la direcció de l’abadia de Bonnevaux (Isèra) i provocant la confrontació amb els Trencavell que s’hi van oposar sense èxit; el 1159 el papa Adrià IV confirmava l’afiliació al Cister. Amb els cistercencs, l’abadia va conèixer una època d’esplendor, amb abundants donacions que van fer que la riquesa de la comunitat fos considerable, mantenint una sèrie de granges al seu servei escampades per la regió, sense oblidar les bones relacions amb la noblesa. El 1245 hi va passar a dependre la propera abadia femenina de Vignogoul.

A partir del 1477 la comunitat va passar a estar dirigida per abats comendataris. Amb la voluntat de millorar la direcció, els abats eren nomenats des de fora, en lloc de triar-los la mateixa comunitat entre els seus membres. Això acostumava a conduir a un relaxament de la vida religiosa per un costat i al desinterès de l'abat per la mateixa abadia per l'altre. A mitjan segle XVI el mateix abat es va fer protestant i va atacar Valmagna. El resultat de tot això és que a partir de 1575 hom troba una abadia abandonada i en procés de ruïna. A partir del segle XVII es feren treballs de manteniment, moltes parts de l'església van ser murades per evitar la seva caiguda i es va restaurar el claustre. A finals d'aquest segle s'hi van fer obres importants, però l'abadia va quedar molt endeutada i sense mitjans econòmics per a fer-hi front.

L’església és un exemplar gòtic de grans dimensions, de tres naus, amb creuer i presbiteri envoltat per una girola, amb set capelles radials. Val a dir que l’edifici es va aixecar amb pedra local de poca qualitat i ara es troba en molt mal estat. És per això que moltes de les seves obertures, finestrals i fins i tot espais entre les columnes de la nau es troben murades, per tal d’assegurar l’estabilitat. Fins i tot, ha caigut algun dels contraforts. La façana principal és precedida per un nàrtex entre dues poderoses torres de defensa. A l’interior sorprèn el seguit de botes de vi de grans dimensions que ocupen les capelles laterals. Tractant-se d’una construcció cistercenca, la decoració està reduïda al mínim: les claus de volta i elements vegetals als pilars (de secció el·líptica), a manera de capitell.