Es considera que el monestir benedictí de Simorre (Cimòrra) és d’origen molt antic, la tradició situa la fundació en època de Clodoveu, a començament del segle VI, però no és fins a l’any 817 que es troba documentat en el concili celebrat a Aquisgrà. Abans, però, havia patit atacs islàmics (c 722 i c 920) i normands (c 850). El 983, la seva església, ja reconstruïda, fou consagrada pel bisbe d’Aush.
Cap al 940, Guillem Oriol li havia donat el priorat de Sarrancolin (Alts Pirineus) i el 1023 també va rebre l’abadia de Pessan, llavors en decadència, amb la voluntat de recuperar-la. L’any 1034 el seu abat era Odó, de la família comtal d’Astarac. El 1141, va cedir bona part de les terres al voltant de l’abadia per poder assentar a la població que, havia perdut les seves cases a causa d’un incendi, aquest és l’origen de l’actual població de Simorre. A finals del segle XIII va començar la reconstrucció de l’església, que es va poder consagrar el 1309, a mitjan segle XIX, Viollet-le-Duc es va encarregar de la seva restauració, obra que li va donar una fisonomia defensiva que no tenia anteriorment. El 1558 la casa va adoptar el règim comendatari, el primer abat del qual fou Octaviain, la casa es va secularitzar el 1768.
Fotografia de Jean-noël Lafargue, a Wikimedia
Il·lustració de La Guienne historique et monumentale (1844)
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- BRUGELES, Louis-Clement de (1746). Chroniques ecclésiastiques du diocèse d’Auch. Tolosa de Ll.: Robert
- COUZY, Hélène (1970). Congrès Archéologique de France. 128 S. Gascogne. París: S. F. Archéologie
- LAVERGNE, Adr. (1882). Simorre. Revue de Gascogne. Aush
- SAINT-MARTIN, Louis (1927). Travaux de réparations de l'église de Simorre au XIXe siècle. Bulletin de la Société archéologique du Gers. Auch
- SAINT-MAUR, Congregació de (1715). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 1. París: Coignard
Geogràficament, Simorre està situat entre Tolosa de Llenguadoc i Tarba