Abadia de Solhac
Abbaye Sainte-Marie de Souillac / Sublaco / Notre-Dame de l’Assomption
(Solhac / Souillac, Òlt)
Malgrat una tradició que relaciona sant Eloi de Noyon amb un primer establiment monàstic situat en aquest indret, no és fins al 909 que hi ha constància documental d’això. En aquella data, el comte Guerau d'Orlhac (855-909), fundador del monestir d'Orlhac (Cantal) va fer la donació testamentària d'unes propietats a Solhac, que es va complementar amb altres donacions efectuades per la noblesa i va constituir el nucli d'una cel·la monàstica depenent d'Orlhac.
Inicialment, el monestir era conegut com l'Assumpció de Solhac, però més endavant es va canviar l'advocació per la de Santa Maria. D'acord amb l'orde que seguia la casa mare, Solhac era un establiment benedictí. Els segles següents foren d'una gran prosperitat, es van aixecar importants construccions monàstiques, sobretot al segle XII. Una vuitantena d'esglésies i priorats en depenien. Però, com la majoria d'establiments monàstics, va patir els efectes de la guerra dels Cent Anys (1337-1453), que fins i tot va fer que la rodalia de Solhac quedés deshabitada i, a mitjan segle XV, s'hagués de repoblar.
En el segle XVI l'abadia va passar a estar governada per abats comendataris, designats fora dels seus murs, sovint personatges desvinculats del cenobi i que no hi residien. Un altre episodi nefast pel monestir foren les guerres de Religió (1562-1598), que en van tornar a afectar greument, tot el conjunt fou saquejat i incendiat, però l'església va poder resistir els atacs. El 1632 l'abat Henry de la Mothe Houdancourt va impulsar la seva reconstrucció, que a causa de la seva complexitat, s'allargà fins al 1712. El 1660 l'abadia va integrar-se a la congregació de Saint-Maur. A final del segle XVIII va patir els efectes de la Revolució, els béns foren venuts, els religiosos expulsats (1790) i l'església dedicada a la Raó.
Il·lustració de la Vie de S. Géraud, comte d'Aurillac
Bibliothèque nationale de France
El 1801, l’església va recuperar les seves funcions religioses, i el 1803 es va convertir en parroquial. Des de mitjan segle XIX hom treballa en la seva restauració. Encara es conserva una massissa torre que pertany a la primitiva església de l'època de la fundació (segle X). L'església és un imposant edifici de nau única, amb creuer, la nau es cobreix per dues cúpules rematades per llanternes, una tercera cúpula es troba a l'encreuament de la nau i el transsepte. La capçalera té una sèrie d'absis poligonals, el central amb tres absidioles i els laterals simples. Bona part d'aquesta obra és producte de la restauració del segle XVII.
El portal decorat és una de les fites de l'escultura romànica. Quan l'església va patir els efectes de les guerres de Religió, aquest va quedar molt afectat, com la resta de l'edifici. Llavors es va traslladar a l'interior, on encara es pot veure. Sobre la porta hi ha un gran relleu amb l'escena central dedicada al sant Teòfil el Penitent, que va arribar a fer un pacte amb el diable, però que va obtenir el perdó de la Mare de Déu i va acabar canonitzat. Als costats les imatges de sant Benet i de sant Pere. Un altre element de la portada és la columna del mainell, encastada a la dreta del portal. Es tracta d'una obra mestra de l'escultura i presenta un garbuix de personatges i animals fantàstics. Als costats de la porta també trobem dos relleus amb personatges: els profetes Isaïes i Osees.
Restes del portal encastades
a l'interior de l'església
Solhac l'època maurista
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
Portal. Sant Teòfil entre sant Pere i sant Benet
Portal. Fragment de mainell amb animals
Portal. El profeta Osees
Portal. El profeta Isaïes
Portal. El profeta Isaïes, detall
Portal. El profeta Isaïes, detall
Portal. Mainell
Portal. Mainell
Portal. Mainell
Restes de mural romànic
- AUBERT, Marcel (1928). Souillac. Congrès archéologique de France, XC. París: Picard
- BEAUNIER, Dom (1911). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 4: Alby, Narbonne et Toulouse. Abbaye de Ligugé
- CANY, G. (1951). L'église abbatiale Sainte-Marie de Souillac. Sa tour-porche et sa nécropole. Bulletin Monumental. Vol. 109
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- NUSSAC, Louis de (1896). Saint Eloi en Quercy et la fondation de l'abbaye de Souillac. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 21
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- PRADALIER, Henri (1993). Sainte-Marie de Souillac. Congrès archéologique de France. Quercy, 147. Société française d'archéologie
- S. P. SOUILLAC (1998). Souillac. Abbatiale Sainte Marie. Liuzech
- SAINT-MAUR, Congregació de (1715). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 1. París: Coignard
- VIDAL, Marguerite (1959). Quercy roman. La Nuit des temps, 10. Zodiaque
Al centre de la població de Solhac (Soulillac, Òlt)