Publicat per Léon Sabatier, (s. XIX)
Montpellier Méditerranée Métropole
Segons una tradició, en aquest indret d’Anglars ja hi hauria existit un antic monestir fundat pel bisbe Desideri de Caors, sigui com sigui, el 972 el lloc estava arruïnat i s’havia perdut com a casa monàstica. Per un altre costat, el 959 el lloc de Fons (Fonts, situat entre Anglars i Fijac) fou lliurat a l’abadia de Fijac, que hi va establir un priorat, poc després, aquest darrer va rebre la possessió d’Anglars, lloc que passaria a pertànyer a Fijac, a través de Fons. A Anglars també s’hi va establir un priorat, conegut a partir del segle XII. L’església prioral patiria els efectes de la guerra dels Cent Anys i va quedar molt malmesa, el priorat pràcticament va desaparèixer, tot i que Fijac en mantindria la possessió. De l’església medieval en resta la torre del campanar.
- BEAUNIER, Dom (1911). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 4: Alby, Narbonne et Toulouse. Abbaye de Ligugé
- CADIERGUES, Dr. (1952). Anglars et ses coseigneurs. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 73
- LACOSTE, Guillaume (1883). Histoire générale de la province de Quercy, vol. 1. Caors: J. Girma
- LONGNON, Auguste (1874). Pouillé du diocèse de Cahors. París: Imp. Nationale
Torre
La comanda templera, i després hospitalera, de Le Bastit podria tenir el seu origen a mitjan segle XII, hom coneix el nom d’alguns comanadors, especialment a partir del segle XIII. Quan l’orde del Temple fou suprimit, la casa va quedar en mans dels hospitalers, fins a la Revolució. Es conserven les restes d’una torre, a més d’un espai residencial, molt modificat en el segle XIX.
- CHARNAY, Annie (1987). La commanderie des Templiers du Bastit de 1250 à 1315. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 108
- DU BOURG, Antoine (1883). Histoire du grand prieuré de Toulouse. Tolosa de Ll.: Sistac
- ESQUIEU, M. (1898-99). Les Templiers de Cahors. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vols. 23-24
- JUILLET, Jacques (1975). Commanderies du Haut-Quercy, sur le chemin de Rocamadour. Saint-Yrieix: Fabregue
- MARTINAUD, Adrien (1986). Le bornage des possessions de la Commanderie du Bastit (1693-1741). Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 107
Couvent des Jacobins de Cahors / Dominics de Cahors
(Caors / Cahors, Òlt)
Els dominics van arribar a Caors el 1225, en època del bisbe Guillaume de Cardaillac i gràcies a la seva intervenció, més endavant, van deixar aquell indret per aixecar un nou convent en el lloc on encara hi ha les seves restes, el 1264 ja l’ocupaven. En la construcció de la nova església hi va participar la família Duèze a la qual pertanyia Jacques Duèze, que després seria el papa Joan XXII († 1334).
També va participar econòmicament en la construcció Guillaume de Labroue, bisbe de Caors entre els anys 1318 i 1324, en aquella època (1317-1337) es va bastir una nova capçalera de l’església. El 1580, la vila de Caors va patir el setge d’Enric de Navarra (el futur Enric IV) i aquesta casa en va patir les conseqüències, part de l’església es va veure afectada. Encara, el 1609, el convent fou víctima d’un incendi. Fou venut després de la Revolució, i fins al 1848 va tenir activitat industrial, després va passar al bisbat i el 1885 es va bastir una nova església sobre una part de les ruïnes, encara es conserven restes de la capçalera medieval, envoltades de vegetació.
- ROHAULT DE FLEURY, Georges (1903). Gallia Dominicana. Les couvents de St. Dominique au Moyen Âge. Vol. 1. París
- SOL, Eugène (1928). Le vénérable Alain de Solminihac, abbé de Chancelade et évêque de Cahors. Caors: Delsaud
Chartreuse Notre-Dame de Cahors / B. Mariae de Templo
(Caors / Cahors, Òlt)
Il·lustració de Maisons de l'ordre des Chartreux
La fundació d’aquesta cartoixa de Caors es va poder portar a terme gràcies a la intervenció decisiva de Joan XXII, papa entre els anys 1316 i 1334 i natural d’aquesta ciutat. Aquest, havia traslladat de manera efectiva la seu del papat a Avinyó, des d’on i va desplegar un intens treball de fundacions monàstiques, especialment en el seu territori natal, pel que fa als cartoixans, ja abans havia fundat la cartoixa de Bonpas (Valclusa), prop d’Avinyó.
Pel que fa a Caors, el papa va adquirir l’indret que havia estat ocupat pels templers a la ciutat. Després de la supressió de l’orde del Temple (1311), l’indret fou lliurat als hospitalers (1312) que van mantenir la propietat fins que, el 1320, fou adquirida pel papa Joan i lliurada a la Cartoixa. Malgrat tot, la casa templera no reunia les condicions adients pel nou establiment cartoixà i en els anys següents es van obtenir els fons necessaris per a la seva construcció, i l’any 1328 hi va poder accedir la primera comunitat. El 1580, la casa fou ocupada i saquejada pels hugonots i en el segle XVIII encara es treballava en la reconstrucció. El 1792, després de la seva supressió a causa de la Revolució, l’indret fou venut, passant a mans de diversos propietaris. Ara ha desaparegut, tot i que encara es conserva la seva estructura urbanística.
- BEAUNIER, Dom (1911). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 4: Alby, Narbonne et Toulouse. Abbaye de Ligugé
- CARTOIXA DE PARKMINSTER (1915). Maisons de l'ordre des Chartreux. Vol. II. Chartreuse de Saint-Hughes (Sussex)
- DAYMARD, Joseph (1909). Le vieux Cahors. Caors: Giema
- ESQUIEU, M. (1898-99). Les Templiers de Cahors. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vols. 23-24
- LE COUTEULX, Carolo (1889). Annales Ordinis Cartusiensis ab anno 1084 ad annum 1429, Vol. V. S. Mariae de Pratis
- MALVESIN, Dom Bruno (ed. 1935-39). Histoire de la Chartreuse de Caors fondée par le pape Jean 22 (1701). Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 56-60
- SAINT-AVIT, Albert de (1936-38). La Chartreuse de Cahors, autrefois et aujourd'hui. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 57-59
Prieuré Saint-Pierre de Cuzance / Cuzantium
(Cuzance / Cusença, Òlt)
Al segle XIII, l’església de Saint-Pierre de Cuzance (Cusença) era la seu d’un priorat de l’abadia de Saint-Martin de Tulle (Corresa), en els segles XIV i XVI es troba el títol de prior d’aquesta casa. D’altra banda, un document de Saint-Pierre de Beaulieu (Corresa), datat entre el 1056 i 1076, esmenta el monjo Rainaldus de Cusanza.
- BEAUNIER, Dom (1911). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 4: Alby, Narbonne et Toulouse. Abbaye de Ligugé
- DELOCHE, Maximin (1859). Cartulaire de l'abbaye de Beaulieu. París: Imprimerie Impériale
- LONGNON, Auguste (1874). Pouillé du diocèse de Cahors. París: Imp. Nationale
Couvent des Cordeliers de Gourdon / Notre-Dame des Cordeliers
(Gourdon / Gordon, Òlt)
Aquest convent franciscà es va fundar a Gourdon a mitjan segle XIII gràcies al suport de Gisbert II de Thémines i de la seva esposa Hélène de Bouriane, que van impulsar la seva fundació cap al 1250. També hi va participar el franciscà Christophe de Ramondiola, que ja havia intervingut en la fundació de la casa franciscana de Caors. La casa va gaudir de prestigi i influència fins al segle XIV, quan es va veure afectada per la guerra dels Cent Anys, i, encara més endavant amb les guerres de Religió, el 1562 el convent va patir una greu destrucció.
Es va poder restaurar i mantenir-se fins a la Revolució, quan es va suprimir, el 1792 els seus béns foren venuts i es va perdre l'arxiu. L'església va prendre les funcions de parròquia amb l'advocació de Notre-Dame des Cordeliers, que encara manté. Les dependències conventuals van tenir diverses utilitats i fins i tot van estar ocupades transitòriament per una comunitat de clarisses. Es conserva l'església, a la qual es va afegir un campanar al segle XIX, del convent medieval franciscà només hi ha restes escasses.
- BESSERY, Th. (1907). Excursion à Souillac, au château de Fénelon, à Lacave, à Gourdon et à la Collégiale du Vigan. Bulletin archéologique et historique de la Société archéologique de Tarn-et-Garonne, vol. XXXV
- BULIT, Roger (1923). Gourdon, les origines, les seigneurs, les consuls et la communauté jusqu'à la fin du XIVe siècle. Tolosa de Ll.: S. Michel
- LEGROS, Catherine (1993). Gourdon-en-Quercy. Église des Cordeliers et église Saint-Pierre. Congrès Archéologique de France. 147. Quercy. París: Société française d'archéologie
Prieuré Saint-Blaise de Lavergne / La Verne
(Lavergne / La Vernha, Òlt)
Es tracta d’un modest priorat que, segons Valon, fou fundat i dotat en el segle XI per Blanche de Valon i va quedar vinculat al priorat de Vedrenne (Égletons, Corresa). Aquest darrer havia estat fundat anteriorment per Ranulphe III d’Aubusson, espòs de Blanche, i posat sota la dependència de l’abadia de La Chaise-Dieu (Alt Loira) motiu pel qual aquest priorat també va quedar vinculat a aquell. El priorat de La Verne es troba documentat el 1130.
El priorat de Dégagnazès fou fundat i dotat l’any 1235 per Aymeric de Gourdon i la seva esposa Amagne, amb la col·laboració de Pons d'Antejac, bisbe de Caors entre 1235 i 1236. El 1317, el papa Joan XXII el va unir al priorat de Francou (Tarn i Garona), del mateix orde de Grandmont. Malgrat això, al segle XV les dues cases s’havien independitzat. El 1682 consta que la casa estava en ruïnes i sense comunitat. Fou venut amb la Revolució, l’església va recuperar les seves funcions mentre que les dependències que quedaven van passar a mans de particulars. Ara és una església parroquial.
- BRESSON, Gilles (2000). Monastères de Grandmont. Guide d'histoire et de visite. Le Château d’Olonne: Orbestier
- BULIT, Roger (1923). Gourdon, les origines, les seigneurs, les consuls et la communauté. Tolosa de Ll.: Saint-Michel
- LACAVALERIE, L. (1934). Dégagnazès-en-Quercy, le prieuré Sainte-Marie. Ligugé: Aubin
- LACOSTE, Guillaume (1884). Histoire générale de la province de Quercy, vol. 2. Caors: J. Girma
Monastère de Lantouy / Saint-Namphaise ? / Saint-Quentin-de-Gaillac ?
(Saint-Jean-de-Laur / Sent Joan de Laur, Òlt)
Les notícies del monestir de Lantouy són escasses i, a més, envoltades de narracions fantasioses i contradictòries. Tradicionalment, s'ha atribuït la fundació a sant Nanfesi (Namphaise) antic militar de l'exèrcit de Carlemany, que hauria estat present a la batalla de Roncesvalls (778), després de la qual s'hauria retirat per aquestes terres en qualitat d'eremita, i que va morir el 799 esventrat per un toro.
Més enllà de la tradició, el monestir de Lantouy es troba esmentat el 961, en el testament del comte Ramon de Roergue. El fet és que va tenir una existència curta, després es documenta només com església, que s'hauria arruïnat a mitjan segle XIV. Tampoc es coneix quina mena de comunitat l'habitava, ni si era masculina o femenina. Una popular i macabra narració local, esmenta unes monges que van assassinar un nen i, com a càstig, el monestir va quedar destruït. Ara es conserven les ruïnes d'una església, atribuïdes a l'antic monestir, que s'han datat en el segle XI.
- ALAUZIER, L. (1956). Le monastère de Lantouy. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 77
- BERGOUGNOUX, M. (1891). Une tombe sur les bords du ruisseau de l'Oule, près Cajarc. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 16
- DALON, Pierre (1998). Saint Namphaise, ermite quercynois du VIIIe siècle. Bulletin de la Société des études littéraires, scientifiques et artistiques du Lot, vol. 119
Prieuré Saint-Michel-de-Bannières / Banneriis
(Saint-Michel-de-Bannières / Sent Miquèl l'Entendon, Òlt)
L’actual església de Saint-Michel pertanyia a un antic priorat, fundat en el segle XI des de l’abadia de Saint-Martin de Tulle (Corresa) després que els senyors de Saint-Michel la donessin al monestir. Bona part de l’església és del segle XII, després es va ampliar i, ja al segle XIX, es va reformar.
- BEAUNIER, Dom (1911). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 4: Alby, Narbonne et Toulouse. Abbaye de Ligugé
La casa templera de Trébaïx es troba documentada a partir del 1280, quan s’esmenta a Athon de Salvanhac, preceptor de Carnac i Trébaïx, després la casa passaria a dependre de la comanda de Lacapelle-Livron (Tarn i Garona). Amb la supressió del Temple, la casa va passar als hospitalers. Es conserva una torre, que inclou una capella en el seu interior.
- ALAUZIER, Louis d’. (1963). Le repeuplement de Trébaïx au XVe siècle. Annales du Midi, núm. 62,
- DU BOURG, Antoine (1883). Histoire du grand prieuré de Toulouse. Tolosa de Ll.: Sistac
- MATTALIA, Yoan (2010). L'inscription du sacré dans l'espace templier. Pistes de réflexion sur quelques tours méridionales, XIIe-XIIIe siècles. Archéologie du Midi médiéval, vol. 28
- MATTALIA, Yoan (2014). Les tours des maisons templières des diocèses de Cahors, de Rodez et d’Albi (XIIe–XIIIe siècles). Castelos das Ordens Militares