Priorat de Saint-Pierre de Carennac
Prieuré Saint-Pierre de Carennac / Prieuré-doyenné de Carennac / Carendenacus
(Carennac, Òlt)
La primera notícia de Carennac es troba l’any 932, quan l'església de Saint-Saturnin de Carennac és donada a l'abadia de Beaulieu-sur-Dordogne (Corresa). Més d'un segle després, havia passat a mans del bisbe de Caors i al seu germà, el baró de Gramat, els quals, en 1047 o 1048 la van donar a sant Odiló, abat de Cluny que en va fer un priorat del qual hom té notícies en la segona meitat del segle XI, depenia d’aquella gran abadia i havia canviat la seva antiga advocació per la de sant Pere, passant a anomenar-se Saint-Pierre de Carennac.
Hi ha notícies d’altres donacions a favor del priorat, la seva situació econòmica hauria permès la construcció de les dependències monàstiques i, cap a finals de segle, la substitució de l’antiga església de Saint-Saturnin per una de nova. El 1295 el papa Bonifaci VIII va autoritzar la conversió de diversos priorats cluniacencs en deganats, autorització que fou confirmada pel papa Climent V en 1311. La bonança econòmica que gaudia, va permetre continuar amb les obres de millora. Aquest període de prosperitat va acabar amb la guerra dels Cent Anys, el 1360 una part del claustre i les construccions monàstiques van quedar destruïdes.
La destrossa va obligar que, al segle XV, el degà Jean Dubreuilh (1478-1507) emprengués la reconstrucció del claustre. Més endavant, sota el deganat d'Alain de Ferrières (1528-1554), començà la construcció del castell dels Doyens i es van afegir les cinc capelles laterals a l'església. A partir del 1516 la casa havia passat a ser dirigida per degans (o priors) comendataris i poc després es veuria afectada per les guerres de Religió. Al segle XVIII va entrar en decadència i el seguiment de la regla es va relaxar. Fou suprimit el 1787 amb una comunitat de, només, quatre membres, amb la Revolució fou venut i es va anar degradant. La importància artística que es va donar al grup escultòric de l'Enterrament de Crist va evitar que fos subhastat. En 1806 es va poder retornar el culte a l’església, mentre que les altres dependències es van anar deteriorant, després arribaria la protecció com a monument històric i la seva restauració.
L'església del priorat és un antic edifici del segle XI, de tres naus i tres absis, el central quadrat i els laterals semicirculars i encarats amb les naus laterals. El lateral nord té unes capelles afegides. El campanar és de base quadrada. Al segle XII s'hi va afegir un nàrtex amb una portada de mig punt, al timpà de la qual hi ha un bell relleu centrat per un Pantocràtor dins una màndorla. Aquest timpà de grans dimensions està suportat per columnes dobles als extrems i un grup de quatre al centre. El Pantocràtor central està envoltat pels símbols dels quatre evangelistes, als costats es troben els dotze apòstols disposats en dos registres superposats a cada costat i acompanyats d'àngels. La sanefa que l'envolta té decoració vegetal, amb petits animalons.
El castell-palau era la residència dels degans del priorat. Es tracta d'un edifici del segle XVI, a l'interior del qual encara es conserven els sostres decorats, tot i l'abandó que va patir. El claustre té una part romànica, amb capitells dobles i molt senzills i una part, més gran, gòtica, amb finestrals que han perdut les seves traceries. Curiosament, en un racó del pati hi ha una escala de caragol que porta al pis superior.
Enterrament de Crist
A l'antiga sala capitular es conserven diversos elements escultòrics del priorat, dels que cal destacar l’Enterrament de Crist. Es tracta d'un conjunt de figures esculpides en pedra, de mida natural, està centrat per un Crist jacent sobre una tela aguantada als extrems per Nicodem i Josep d'Arimatea, que es troben de perfil. Al fons, darrere el cos de Crist i de cara, hi ha els cinc personatges restants: les Tres Maries amb sant Joan Evangelista i la Mare de Déu, d'esquerra a dreta: Maria Salomé, Sant Joan, la Mare de Déu, Maria (mare de sant Jaume el Menor) i Maria Magdalena. Aquesta valuosa peça és del segle XV i abans estava situada a l'interior de l'església.
- ALBE, Abbé; i altres (1912-1913). Le Prieuré-Doyenné de Carenac. Bulletin de la Société scientifique historique et archéologique de la Corrèze
- G. V. (s.d.). Carennac. Prieuré-Doyenné de Cluny. Bergerac: Nogué
- LEFÈVRE-PONTALIS, E. (1923). Carennac. Congrès archéologique de France. 84, Limoges. París: Picard
- PÊCHEUR, Anne-Marie (1993). Le prieuré-doyenné de Carennac. Congrès archéologique de France. 147. Quercy. Société française d'archéologie
- VIDAL, Marguerite (1959). Quercy roman. La Nuit des temps, 10. Zodiaque