Abadia de Saint-Florent de Saumur
S Florentius / Saint-Florent-lès-Saumur / Salmuriense
(Saumur, Maine i Loira)
Els orígens de l’abadia de Saint-Florent de Saumur es troben en un primer assentament monàstic situat a ponent de Saumur, entre Angers i Nantes. En aquell lloc hi havia el sepulcre de sant Florent (s. IV), un eremita que anteriorment havia ocupat aquell indret. Cap a l’any 800 ja hi ha constància de l’existència d’un monestir. A causa de les invasions normandes, l’any 862 els monjos van haver de fugir i es van establir de manera provisional en diversos llocs.
Un cop restablerta la situació, a mitjan segle X els monjos es van instal·lar a Saumur, en el lloc posteriorment conegut com Saint-Florent-du-Château, on van arribar portant les relíquies de sant Florent. Molt a prop també s’havia aixecat el castell de Saumur, que el 1026 fou atacat per Folc III Nerra (c. 970-1040), comte d’Anjou. El monestir també es va veure afectat per aquest episodi militar i els monjos es van haver de traslladar a un indret proper, on ja existia una església dedicada a Saint-Hilaire. En aquest lloc van iniciar la construcció del nou monestir de Saint-Florent-lès-Saumur.
La construcció de l’església ja devia estar prou avançada el 1030, fet que va permetre dipositar-hi les restes de sant Florent; el 1041 es va poder consagrar. L’any 1159 les relíquies es van col·locar en una nova arqueta. En els anys següents es van desenvolupar les diverses dependències monàstiques i també es va aixecar l’església parroquial de Saint-Barthélemy; a més, tot el conjunt fou fortificat. Al segle XIV, el monestir s’havia convertit en un establiment important, però en aquella mateixa època fou afectat per la guerra dels Cent Anys. Al segle següent es va dur a terme una nova campanya constructiva que el va renovar profundament.
Durant la primera meitat del segle XVI la casa va quedar sotmesa al règim comendatari i poc després va patir els efectes de les guerres de Religió, durant les quals fou assaltada i saquejada. Al segle XVII, Saint-Florent travessava un període de decadència material i també de relaxació en l’observança. El 1637 la congregació de Saint-Maur es va fer càrrec del monestir i en va tenir cura fins a la Revolució, renovant-ne moltes dependències. El segle XVIII fou un període d’intensa activitat constructiva.
El 1792 el monestir fou suprimit i els monjos expulsats. El conjunt es va vendre en diversos lots i, a començament del segle XIX, de les construccions medievals pràcticament només en restaven la cripta, l’església de Saint-Barthélemy —molt refeta posteriorment— i la galilea de l’església abacial. Les restes del monestir han tingut ocupacions diverses i han patit noves pèrdues. Dels elements conservats actualment cal destacar la cripta, que correspon a la primera època (s. XI).
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
- BODIN, Jean-François (1845). Recherches historiques sur la ville de Saumur. Saumur: Dubosse
- CHAMARD, François (1863). Les vies des saints personnages de l'Anjou, vol. 1. París/Angers: Lecoffre/Cosnier
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- CROZET, René (1947). L’ancienne abbaye de Saint-Florent-lès-Saumur. Bulletin monumental, vol. 105. Société française d'archéologie
- KOWALCZYK, Alexis (2019). Les campagnes de construction de l’abbaye de Saint-Florent de Saumur par les abbés du Bellay. Université d’Angers
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- PETIT, Victor (1863). St.-Florent-lès-Saumur. Congrès archéologique de France, 29 ss. Société française d'archéologie
- RHEIN, André (1911). Saint-Florent-lès-Saumur. Congrès archéologique de France, 77 ss. Société française d'archéologie
- SAINT-MAUR, Congregació de (1856). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 14. París: Typographia Regia









