Abadia de Notre-Dame de Senanca

La filiació d’aquesta casa cistercenca cal cercar-la a l’abadia de Bonnevaux (Isère), ara totalment desapareguda. Durant el segle XII es van aixecar l’església, la sala capitular i el claustre, aquest darrer completat en el segle següent. Durant el segle XIII es van acabar les obres de les dependències principals i el monestir va anar creixent en riquesa i influència, mantenia diverses granges d’explotació agrícola que asseguraven la seva subsistència. Aquesta situació de bonança es va allargar durant el segle XIV, època en què la casa va gaudir de les bones relacions amb el papat d’Avinyó que en aquella època intervenia directament en la designació d’abats.

El 1791 es va posar a la venda i va passar a mans particulars, que, afortunadament, van respectar el gruix de les construccions monàstiques. El 1854, hi va tornar una comunitat cistercenca que va arribar a fundar la congregació de Senanca, amb diverses abadies que hi depenien i que va portar a terme noves construccions que s’afegirien a l’ampliació del segle XVIII. Noves dificultats es van produir a finals del segle XIX i el 1904, els monjos foren expulsats i el lloc venut. El 1921 va arribar la protecció oficial com a monument històric. El 1926 fou ocupat per una nova comunitat cistercenca, convertint Senanca en un priorat del monestir de Lerins (Alps Marítims), des del 1988 hi ha una nova comunitat, també procedent de Lerins.