L’abadia cistercenca de Mazan té el seu origen en un petit establiment de caràcter eremític on, entre els anys 1119 i 1123, s’havia reunit una reduïda comunitat sota la protecció del bisbe de Viviers, que hi va situar al davant el canonge Pierre Itier. Els senyors locals van concedir als primers ocupants el lloc de Mansus Adam, d’on deriva l’actual topònim Mazan.
La comunitat de Mazan va entrar en contacte amb l’abadia cistercenca de Bonnevaux (Isère) i s’integrà a l’orde del Cister, procés ja culminat el 1123. Tot i les mancances del lloc escollit —clima rigorós i aïllament—, les donacions van permetre el seu desenvolupament i la formació d’un ampli domini. En pocs anys fou capaç, fins i tot, de fundar diverses abadies “filles”: a Silvanès (Avairon) i Le Thoronet (Var) el 1136, Senanca (Valclusa) el 1148 i Bonneval (Avairon) el 1161. Per a Mazan, fou un període de plena prosperitat.
El 1217, el papa Honori III va posar Mazan sota la seva protecció directa, desvinculant-la del poder episcopal, i en el mateix document en confirmà les possessions. Després, però, l’abadia patí els efectes de la guerra dels Cent Anys, de la qual no es va recuperar mai del tot; arran d’aquest conflicte, el lloc fou fortificat. També va sofrir el règim de comenda i les guerres de Religió. Malgrat tot, la comunitat pogué subsistir, encara que precàriament, fins a la Revolució.
L’abandonament de l’indret per part de la comunitat comportà el desmantellament de bona part de les estructures monàstiques, utilitzades com a pedrera, malgrat alguns esforços aïllats de conservació. Tot i així, el 1840 encara es mantenia íntegra l’església, però a finals del segle XIX fou greument afectada per les riuades que devastaren novament el conjunt. Aquest fet, sumat a l’aïllament del territori, va portar el monestir a un estat de ruïna gairebé total, fins que, a la segona meitat del segle XX, s’iniciaren les tasques de restauració i protecció.
Filiació de Mazan
Segons Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)
Interior de l'església
Il·lustració de Cassien, publicada a l'Album du Vivarais (1842)
- AUBERT, Marcel (1943). L’architecture cistercienne en France. Vol. I. París: Ed. d’Art
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- DU BOYS, Albert (1842). Album du Vivarais, ou Itinéraire historique et descriptif de cette ancienne province. Grenoble: Prudhomme
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- JOUNEAU, Davi; i altres (2014). Abbaye de Mazan. Rapport final d’opération d’archéologie préventive
- RAYMONDON, M. (1858). Coup-d'oeil rétrospectif sur les monuments historiques du département de l'Ardèche. Congrés Archéologique de France. París: Derache
- RÉGNÉ, Jean (1821-22). L'abbaye de Mazan. Revue du Vivarais. Aubenas: Habauzit
- SAINT-JEAN, Robert (1968). L'abbaye cistercienne de Mazan (Ardeche) et ses filles provençales, Sénanque et le Thoronet. Revue Provence historique. T. 18
- SAINT-MAUR, Congregació de (1865). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 16. París: Firmin Didot
L’abadia de Mazan, situada a la comuna de Mazan-l'Abbaye (Ardecha), es troba en un indret apartat, entre Aubenas i Lo Puèi de Velai