Notre-Dame de Calma és un dels nombrosos priorats cluniacencs que es van establir en aquest territori. Es va assentar en un indret on s’han localitzat restes antigues d’època romana. A Lachau s’hi van aixecar dues esglésies: la parroquial, dedicada a Saint-Martin, i la de Notre-Dame, que fou la seu del priorat. Les primeres notícies documentals sobre Lachau i les seves esglésies no apareixen fins a l’any 1262, quan el priorat ja era actiu. El 1355 és esmentat com una dependència del priorat de Notre-Dame de Lagrand (Alts Alps).
Durant la segona meitat del segle XVII, l’església de Notre-Dame va assumir funcions parroquials a causa del mal estat de l’església de Saint-Martin. Tanmateix, al segle següent va caure pràcticament en desús, en trobar-se situada en un indret allunyat del nucli de població. Després de la Revolució, l’edifici va passar a mans particulars i, al llarg dels segles XIX i XX, fou protegit i restaurat. L’església és l’única resta conservada del priorat, que probablement s’estenia al sud d’aquesta. Es tracta d’una construcció bàsicament romànica, amb una única nau de dos trams, transsepte i un ampli absis central flanquejat per dos absis més, de planta rectangular, oberts al creuer.
Planta esquemàtica de l'església
- BARRUOL, Guy (1977). La Provence romane 2. Zodiaque. La nuit des temps
- JOUVE, Esprit-Gustave (1867). Église de Notre-Dame de Calma, à Lachau. Statistique monumentale de la Drôme. Valence: Céas
- LACROIX, André (1888). L'arrondissement de Nyons : histoire, topographie, statistique. Vol. 1. Valence: Céas
- LAUGIER, Robert; i altres (2012). Notre-Dame de Calma : église Romane à Lachau. Le Luminaïre
L’església es troba al sud-est de la població de Lachau, a la qual pertany