Portal del segon establiment, al centre
L’abadia de Saint-Ruf de Valença té el seu origen en una primera canònica establerta l’any 1039 a la rodalia d’Avinyó (Valclusa). El seu desenvolupament fou notable i aviat es va situar al capdavant d’una xarxa de monestirs, organització que el papa Urbà II va reconèixer oficialment l’any 1095. Els canonges de Sant Ruf seguien la regla de sant Agustí.
Primer establiment a l’Épervière
A causa de les diferències que mantenien amb els clergues de la catedral d’Avinyó i dels conflictes amb els albigesos, l’any 1158 la comunitat va decidir traslladar-se a Valença, on va obtenir uns terrenys pràcticament desocupats a l’indret de l’Épervière. Els canonges s’hi van instal·lar en un espai apartat de la ciutat, on van poder continuar la seva activitat amb una certa independència dels afers propis de la vila de Valença. El lloc oferia l’aïllament que buscaven, però la seva situació prop del Roine el feia fàcilment inundable; per aquest motiu, poc després, van establir el priorat de Saint-James a l’interior de la ciutat.
Al lloc de l’Épervière, a més de les funcions pròpiament religioses, s’hi va desenvolupar una intensa activitat agrària, amb diversos molins que aprofitaven els corrents d’aigua. A finals del segle XIV, a causa de la inestabilitat de l’època, el priorat de Saint-James va servir de refugi a la comunitat. Aquesta situació es va repetir durant el tercer quart del segle XVI, quan la canònica es va traslladar definitivament a Saint-James arran de les guerres de Religió. Es va aixecar un nou monestir al centre de la ciutat i el lloc de l’Épervière va quedar definitivament abandonat.
Primer establiment a l’Épervière
Inscripció referent al canonge Arnaudus Bonum Vinum
Foto de Morburre, a Wikimedia
Saint-Ruf de Valença es va mantenir actiu fins a la seva supressió, l’any 1773. Després de la Revolució, la residència dels canonges es va convertir en la seu de la prefectura, però es va perdre el 1944 a causa d’un bombardeig; actualment només se’n conserva l’arc del portal, del segle XVIII. Al costat hi ha la darrera església de Saint-Ruf, avui temple protestant. També es conserven algunes restes de construccions del segle XVI del primer establiment de l’Épervière.
Capitell amb l'episodi del Judici de Salomó
Museu del Louvre
L'església del segon establiment, al centre de la ciutat
Foto de Chabe01, a Wikimedia
L'establiment del centre ocupat per la prefectura, ara destruït
Postal antiga, col·lecció particular
L'establiment del centre ocupat per la prefectura, ara destruït
Postal antiga, col·lecció particular
- BRUN-DURAND, Justin (1869-70). Lettre sur l'histoire ecclésiastique du Dauphiné. Bulletin de la Société d'archéologie et de statistique de la Drôme. Vols. 4-5
- BRUN-DURAND, Justin (1869). Notice chronologico-historique sur l'abbaye de Saint-Ruf de Valence. Lió: A. Brun
- CARRIER DE BELLEUSE, Albert (1934-1935). Liste des abbayes, chapitres, prieurés, églises, de l'ordre de Saint-Ruf de Valence en Dauphiné. Bulletin de la Société d'archéologie et de statistique de la Drôme, vol, 64-65
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- JOUVE, Esprit-Gustave (1867). Ancienne église de Saint-Ruf. Statistique monumentale de la Drôme. Valence: Céas
- SAINT-MAUR, Congregació de (1865). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 16. París: Firmin Didot
- VEYRENCHE, Yannick (2009). Une abbaye chef d’ordre face à deux cités, les chanoines réguliers de Saint-Ruf à Avignon et Valence. Moines et religieux dans la ville. Cahiers de Fanjeaux, 44. Toulouse: Privat
- VEYRENCHE, Yannick (2010). L'installation de Saint-Ruf à Valence. L'abbaye de Saint-Ruf d'Avignon à Valence. Valence
Les restes de l’Épervière es troben situades al sud de la ciutat, prop del riu. El segon establiment és al centre urbà, al costat dels jardins de Saint-Ruf