Altres monestirs de la Droma


(Drôme / Alvèrnia-Roine-Alps)

Valence
Vue de la ville de Valence en Dauphiné
Olivier Le May (s. XVIII)
Bibliothèque nationale de France

Abadia de Notre-Dame de Bonlieu
Bonus Locus / Bonoloco / Sainte-Anne de Bonlieu
(Bonlieu-sur-Roubion, Droma)
Notre-Dame de Bonlieu
Notre-Dame de Bonlieu

Tradicionalment s’ha admès que l’abadia cistercenca femenina de Bonlieu fou fundada l’any 1171 pels comtes del Valentinès, i que aquesta fundació s’hauria d’atribuir a la comtessa Véronique de Poitiers. Tanmateix, la documentació que ho podria confirmar és una elaboració molt posterior, fet que obliga a posar-ne en dubte la validesa. L’any 1291, la documentació cistercenca situa aquesta casa com a afiliada a la propera abadia masculina de Notre-Dame d’Aiguebelle. Bonlieu no va superar els efectes destructius de la guerra dels Cent Anys ni tampoc les dificultats derivades del seu aïllament i, l’any 1400, fou suprimida com a monestir. En aquell moment, ja sense comunitat, els seus béns van passar a l’abadia de Valcroissant.

Notre-Dame de Bonlieu
Notre-Dame de Bonlieu

Al segle XIX, l’església principal es trobava en ruïnes i una capella auxiliar s’havia convertit en església parroquial. L’any 1858 es va iniciar la recuperació monàstica, amb l’establiment d’una comunitat de monges premonstratenques, que van ocupar el lloc, ja restaurat, el 1871. Es conserva l’església del primitiu monestir, datada al segle XIII. És un edifici de nau única, amb transsepte i tres absis: el central, alineat amb la nau, i els dos laterals oberts als braços del transsepte.

Bibliografia:
  • ARDURA, Bernard (1993). Abbayes, prieurés et monastères de l'ordre de Prémontré. Nancy: Presses U. De Nancy
  • BARRUOL, Guy (1992). Dauphiné roman. La Nuit des Temps, 77. Zodiaque
  • BAUDRILLART, Alfred (1937). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 8. París: Letouzey et Ané
  • BESSE, J.-M.; i altres (1939). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 9: Province ecclésiastique de Vienne. Abbaye de Ligugé
  • CHEVALIER, Jules (1898). L'abbaye de Notre-Dame de Valcroissant de l'ordre de Cîteaux au diocèse de Die. Valence: Céas
  • LACROIX, André (1868). L'arrondissement de Montélimar, vol. 1. Valence: Combier et Nivoche
  • SAINT-MAUR, Congregació de (1865). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 16. París: Firmin Didot

Priorat de Saint-Pierre de Colonzelle
Colunzellae / Colauscillae
(Colonzelle, Droma)
Saint-Pierre de Colonzelle
Saint-Pierre de Colonzelle

La capella de Saint-Pierre-ès-Liens, situada en un indret aïllat, fou la seu d’un petit priorat dependent de Cluny, existent almenys des del segle X. No es conserven notícies documentals concretes sobre aquest establiment, però les investigacions arqueològiques han posat de manifest l’existència d’un edifici preromànic anterior a l’església actual. Aquesta és una construcció modesta, de nau única, dividida en dos trams i capçada per un absis, on es conserven restes notables de decoració mural. A ponent hi havia un atri, avui en ruïnes. Cal destacar també la presència de decoració escultòrica i de signes lapidaris, així com una llinda al portal sud —que probablement comunicava amb el priorat— decorada amb un relleu fragmentari d’època romana, que representa una embarcació transportant botes de vi.

Saint-Pierre de Colonzelle
Saint-Pierre de Colonzelle
Saint-Pierre de Colonzelle
Saint-Pierre de Colonzelle
Bibliografia:
  • BESSE, J.-M. (1909). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 2: Provinces ecclésiastiques d’Aix, d’Arles, Avignon et Embrun. Abbaye de Ligugé
  • BRUEL, Alexandre. (1884). Recueil des chartes de l'abbaye de Cluny. Tome 3. París: Imprimerie nationale
  • COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
  • FILLET, L. (1884). Notice historique sur les paroisses de Colonzelle et de Margerie. Bulletin d'histoire ecclésiastique et d'archéologie religieuse des diocèses de Valence, Gap, Grenoble et Viviers, vol, 4
  • JOURDAN, Geneviève (2002). Les peintures murales de Saint-Pierre de Colonzelle : une découverte récente dans le canton de Grignan (Drôme). In Situ
  • LACROIX, André (1871). L'arrondissement de Montélimar, vol. 2. Valence: Combier et Nivoche
  • REYNAUD, Jean-François; ed. (2002). Espaces monastiques ruraux en Rhône-Alpes. Alpara
  • ROUQUETTE, J.-M. (1980). La Provence romane 1. Zodiaque. La nuit des temps

Priorat de Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Comps
Culmis / Culs
(Comps, Droma)
Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Comps
Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Comps

El priorat de Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Comps s’esmenta per primera vegada l’any 1032 com a dependència de l’abadia de Saint-Martin de Savigny (Roine). L’any 1107, una butlla del papa Pasqual II confirmava aquest lloc com un dels béns d’aquella abadia. En una data indeterminada va passar a mans de la canònica de Saint-Tiers de Saou (Droma).

Es conserva una església del segle XII, que probablement és la reconstrucció d’un edifici anterior. Consta d’una nau molt curta amb absis semicircular, possiblement inacabada, i d’un transsepte. Sobre el creuer s’aixeca una voluminosa torre quadrada, també inacabada.

Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Comps
Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Comps
Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Comps
Saint-Pierre-et-Saint-Paul de Comps
Bibliografia:
  • BERNARD, Aug. (1853). Cartulaire de l'Abbaye de Savigny. Suivi du Petit cartulaire de l'Abbaye d'Ainay. París: Imp. Impériale
  • LACROIX, André (1873). L'arrondissement de Montélimar, vol. 3. Valence: Combier et Nivoche
  • ROUQUETTE, J.-M. (1980). La Provence romane 1. Zodiaque. La nuit des temps
  • VINCENT, A. (1860). Notice historique sur Saou et sur l'Abbaye de Saint-Tiers (Drôme). Valence : Aurel

Priorat de Saint-Pierre de Gigors
Gigorcium / Gigorciacum
(Gigors-et-Lozeron, Droma)
Saint-Pierre de Gigors
Saint-Pierre de Gigors

Al segle XII, el priorat cluniacenc de Saint-Pierre de Gigors era una dependència directa de Cluny. Hi residia una comunitat molt reduïda, formada per un prior i un o dos monjos. Es tractava d’una casa molt modesta, i a partir del 1430 es documenten signes de decadència, amb irregularitats en l’observança i un notable descontrol econòmic.

Saint-Pierre de Gigors
Saint-Pierre de Gigors

A causa d’aquesta situació, l’any 1470 fou annexat al priorat de Notre-Dame de Lagrand (Alts Alps). Posteriorment va patir els efectes de les guerres de Religió i va perdre el caràcter de priorat, per esdevenir parròquia. Es conserva una església d’estructura romànica, situada en un coll, en un indret aïllat. És un edifici de planta de creu llatina, amb una nau de tres trams, transsepte i tres absis.

Bibliografia:
  • AUBERT, R. (1984). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 20. París: Letouzey et Ané
  • BARRUOL, Guy (1992). Dauphiné roman. La Nuit des Temps, 77. Zodiaque
  • COTTINEAU, Laurent-Henri (1936). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 1. Mâcon: Protat
  • LACROIX, André (1924). Arrondissement de Die. Valence: I. Valentinoise