Canònica de Santa Maria de la Seu d'Urgell

Malgrat la presència sarraïna al territori, la vida del bisbat va continuar el seu desenvolupament, amb llacunes i l’entrebanc de l’assumpte del bisbe Fèlix (786-799) defensor la doctrina adopcionista condemnada per l’Església com una heretgia. Fèlix es va enfrontar al poder carolingi i fou deposat i exiliat, el següent bisbe conegut fou Possedoni (814-823). El bisbe Sisebut (833-840) va consagrar una nova catedral a l’indret actual, en aquesta època rebia de Lluís el Pietòs i del comte Sunifred diverses possessions en un ampli territori el que permeté la consolidació del poder episcopal fins esdevenir el centre d’un extens patrimoni feudal, amb reconeguda autoritat sobre la regió, que es va anar ampliant amb la recuperació de nous territoris ocupats pels sarraïns, al sud.

Al mateix temps es va impulsar el desenvolupament d’una canònica aquisgranenca, tot i que la comunitat podria tenir el seu origen en època visigòtica. El 817 va tenir lloc el concili d’Aquisgrà on es va obligar a l’adopció d’una regla comuna per aquestes comunitats dins els dominis carolingis, segurament el 826 la canònica d’Urgell ja l’hauria adoptat. La canònica tenia un poder considerable, encarregant-se de l’elecció del bisbe, cap d’una institució molt poderosa.

Un dels seus successors fou el bisbe Ot, de la família dels comtes de Pallars, nomenat bisbe el 1095, en els darrers anys fou alhora abat de Santa Maria de Gerri (Pallars Sobirà) monestir que va afavorir particularment. Va morir i fou enterrat en aquell lloc, sant Ot va aixecar de bell nou la catedral, l’actual edifici del segle XII; el motiu d’aquesta darrera construcció fou el mal estat en que es trobava l’edifici de l’època d’Ermengol. Aquesta obra estaria pràcticament acabada a finals del segle XII; precisament el 1195 la ciutat fou atacada i la catedral saquejada.