Monestir de Santa Maria de Ridaura
Sanctae Mariae Riodazari / Rividarensi / Rivodario
(Riudaura, Garrotxa)
El monestir de Santa Maria de Ridaura fou fundat pel comte Guifré de Girona el 852 alhora que el dotava econòmicament, la primera església d’aquesta casa fou consagrada pel bisbe Sunifred de Girona l’any 858. L’any 937 el comte Sunyer de Barcelona, probablement a causa de la poca vitalitat del monestir, l'uní en qualitat de priorat al monestir occità de La Grassa (Aude) i durant la primera meitat del segle X fou consagrada una església nova. Després de fer importants reformes, el 1100 encara fou consagrada una nova església.
Durant els segles següents el priorat figura sempre com a depenent de la gran abadia de La Grassa, fins que el 1431 fou unit a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès), decisió que fou revocada pel papa Nicolau V el 1452, retornant les coses a lloc. El monestir decaigué amb els abats comendataris, alhora que intentava deslliurar-se de la dependència de l’abadia occitana. Finalment el papa Climent VIII el va unir el 1592 a Sant Pere de Camprodon (Ripollès). La llista de priors arriba fins el 1835.
Ara l'església del monestir és la parroquial de Ridaura, l’edifici va resultar malmès pels terratrèmols del segle XV, fou refet posteriorment i modificat novament el 1799 (portal barroc), al seu costat hi ha una masoveria dita el Monestir o l'Abadia, amb una petita torre rodona, tot el que resta de l'antic cenobi medieval.
- COSTA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- GAVÍN, Josep M. (1978). Inventari d'esglésies. Vol. 4. Garrotxa, Ripollès. Gtxa. 64. Barcelona: Artestudi
- MAGNOU-NORTIER, Élisabeth (1996). Recueil des chartes de l'Abbaye de La Grasse. Vol. I, 779-1119. París: CTHS
- MONSALVATGE Y FOSSAS, Francesc (1892). Ridaura y su monasterio de Santa Maria. Notícias históricas, vol. IV. Olot: J. Bonet
- RAMOS, M. Lluïsa (1990). Santa Maria de Ridaura. Catalunya romànica. Vol. IV. La Garrotxa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana