L’origen d’aquest monestir cal situar-lo en una antiga església que estava dedicada a sant Pere que s’havia consagrat el novembre de 904, moment en que fou dotada amb diversos drets i propietats. A mitjan del segle X, el comte Guifré II de Besalú va prendre la decisió de fundar un monestir en el lloc d’aquella església, que prèviament havia pres en possessió. Per aquesta fundació, el comte va obtenir del rei Lluís IV de França (936-954) un precepte pel qual es confirmaven les propietats de l’església, alhora que es va establir que el nou cenobi seguís la Regla de Sant Benet.
Sota la protecció comtal, el monestir va anar creixent en importància i béns. El 1017 es va obtenir del papa Benet VIII una butlla on li confirmaven les seves propietats i es reafirmava la seva independència. Al seu voltant es va anar aplegant una nova població, el que va obligar que a començament del segle XI s’aixequés una església (aquesta dedicada a santa Maria) com a parròquia, deixant la de Sant Pere per a ús de la comunitat monàstica. El segle XI estigué marcat per una època de cert desgavell; tot fa suposar que durant un curt període Sant Pere de Camprodon fou unit al proper monestir de Sant Joan de les Abadesses, de fet l’abat Andreu ho era de les dues cases l’any 1077.
Aquesta situació va provocar que l'any 1078 Bernat II de Besalú promogués la unió de Sant Pere de Camprodon a l'abadia de Moissac, al Llenguadoc, i indirectament a la congregació de Cluny, de fet aquesta unió formava part del procés de reorganització d’altres monestirs del comtat (Ripoll, Banyoles o Sant Pere de Besalú). La submissió a aquesta abadia es va allargar de fet fins el 1461. El segle XII va portar una època de revifalla, amb l'obtenció de noves propietats i fins i tot la reconstrucció de l'església, que es va consagrar el 1169, i la construcció del claustre. Amb la puixança començaren els desacords amb Moissac, que es van anar succeint en el decurs dels anys.
En el moment de la separació de Moissac, la situació de Camprodon no era gens envejable: havia patit uns terratrèmols el 1428 que havien fet destrosses als edificis i que no s'havien pogut reparar. El 1470 fou saquejat pels francesos, que s'emportaren l'arqueta de sant Patllari, que seria retornada més endavant i que encara es conserva a l'església de Santa Maria. La vida comunitària era també molt relaxada, amb monjos que fins i tot residien fora del monestir. El 1592 li foren units els monestirs de Santa Maria de Ridaura i Sant Joan les Fonts, també en plena decadència. Aquell mateix any va passar a formar part de la Congregació Claustral Tarraconense.
A finals del segle disset el lloc fou ocupat de nou pels francesos que utilitzaren l'església com a caserna. L'ocupació es va repetir altre cop el 1794. La desamortització va posar fi definitivament a la vida monàstica. El 1835 els pocs monjos que encara l'ocupaven, van haver de deixar el lloc. El 1859 hi va arribar una comunitat de religioses, per poc temps. El segle XX va portar les obres de restauració de l'església, que es va tornar a consagrar el 1933. És la única part que es conserva de l'antiga casa benedictina.
Portal de l'església
Capitell del portal
Capitell del portal
Autor desconegut (c1900)
Col·lecció particular
Sant Pere de Camprodon (sXI)
Museu d'Art de Girona
Fotografia de Josep Salvany, 1918
Biblioteca de Catalunya
Ruïnes de la capella i sagristia afegides
Fotografia d'Antoni Serrallach (c1900)
Publicada per G. Barraquer a Las Casas de Religiosos...
Ara a l'església de Santa Maria de Camprodon
Ara a l'església de Santa Maria de Camprodon
Plan de Camprodon avec les ouvrages proposés à faire (sXVII)
Bibliothèque nationale de France
- ABADAL I DE VINYALS, Ramon d' (2007). Catalunya Carolíngia. Vol. II. Els diplomes carolingis a Catalunya. 1. Barcelona: I. E. Catalans
- BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Vol. 1. Barcelona: F. J. Altés
- COSTA I BADIA, Xavier (2019). Paisatges monàstics. El monacat alt-medieval als comtats catalans (segles IX-X). Tesi doctoral. Universitat de Barcelona
- GROS I PUJOL, Miquel S. (1995). Sant Pere de Camprodon: un monestir de comtat de Besalú. Art i cultura als monestirs del Ripollès. Barcelona: Pub. Abadia de Montserrat
- MERINO, Antolín (1819). España Sagrada. Vol. 43. Madrid: Collado
- MIRET I SANS, Joaquín (1898). Relaciones entre los monasterios de Camprodón y Moissac. Barcelona: L'Avenç
- MONER, José; GALÍ, Francisco de A. (1879). Historia de Camprodon. Barcelona: P. Casanovas
- MONSALVATJE Y FOSSAS, Francisco (1895). Monasterios del antiguo condado de Besalú. Noticias históricas Vol. VI. Olot: J. Bonet
- PLADEVALL, Antoni (1987). Catalunya romànica. Vol. X. El Ripollès. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- PUIG I CADAFALCH, J. (1918). Arquitectura romànica a Catalunya. Vol. 3. Barcelona: I. Estudis Catalans
- SOLER I MARTIN, Joan (1991). Història de Sant Patllari, patró de Camprodon. Camprodon. Consell Parroquial
- VILLANUEVA, Jaime (1851). Viage literario a las iglesias de España. Vol. XV. Madrid: R. A. de la Historia
L'església del monestir de Sant Pere és propera a la parroquial de Santa Maria