L’orde del Cister va fundar el monestir d’Escarp el 1213, després de la donació que Pere I el Catòlic havia fet l’any anterior a l’abat Arnau II de Citeaux d’una antiga granja sarraïna amb la finalitat d’establir-hi una comunitat cistercenca. Aviat va aconseguir prou vitalitat i el 1223 intervenia en el traspàs al Cister del monestir de Lavaix i el 1227 fundava el priorat de Santa Susanna, a Maella (Saragossa).
La casa va gaudir de protecció reial; Jaume el Conqueridor va emetre una carta en aquest sentit des de la Suda de Lleida. Aquella època de prosperitat es va estendre entre els segles XIII i XIV, a partir del segle XV va començar la seva decadència passant a estar sota la direcció d’abats comendataris. A mitjans del segle XVI va entrar sota la influència del monestir de Poblet, hom té constància que el 1583 la comunitat d’Escarp estava formada per quatre monjos d’aquell monestir. El 1591, gràcies a la intervenció de l’abat de Poblet, Oliver Boteller, el papa va cedir el patronatge del monestir a Felip II i va continuar com a dependència de Poblet, que l’administrava tot i mantenir la figura de l’abat propi de la casa.
A començament del segle XVII s'esmenta l'estat de ruïna de les construccions i el 1637 va passar a estar sota la direcció d'un prior o administrador. El 1641 va quedar profundament afectat per la guerra dels Segadors i la comunitat es va haver de refugiar temporalment al priorat de Santa Susanna mentre procedia a efectuar les reparacions necessàries, que van permetre el retorn dels monjos el 1672. A començament del segle XVIII, la guerra de Successió no va ajudar la seva recuperació i no es va poder treballar en la reconstrucció fins a mitjans d'aquell segle.
Arran de la Revolució francesa, el 1796 va cedir Santa Susanna a una comunitat procedent de l’abadia de La Trapa (Orne). La recuperació d’Escarp fou efímera, un cop tornades les coses a lloc, es va veure afectat per la guerra del Francès, després pel Trienni Liberal, fins la desaparició definitiva com a monestir el 1835, amb la desamortització. Va passar a mans de particulars i les construccions encara es troben parcialment es estat de ruïna.
Fotografia de Jordi Contijoch Boada, a Calaix
Filiació d'Escarp
Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)
Fotografia Lluís Marià Vidal (1889)
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
Fotografia de Gaietà Barraquer publicada a Las casas de religiosos...
- ALTISENT, Agustí (1965). El monasterio de Escarp, contribución a su historia (siglos XVI-XIX). Yermo. Vol. 3, múm. 3. Santa María de El Paular
- ALTISENT, Agustí (1974). Història de Poblet. Abadia de Poblet
- BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Tomo I. Barcelona: F. J. Altés
- DIMIER, M.-A. (1963). Escarpe. Dictionnaire d'histoire et géographie ecclésiastiques. Vol. 15. París:L Letouzey et Ané
- GAVÍN, Josep M. (1980). Inventari d'esglésies. Vol. 7. Baix Cinca, Garrigues, Llitera, Segrià. Barcelona: Arxiu Gavín
- GONZÁLEZ, Joan-Ramon; PUIG, Isidro; ESTEVE, Francesc (2015). El monestir de Santa Maria d’Escarp (Massalcoreig). Un primer estudi. Shikar, núm. 02
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- PLADEVALL, Antoni (1997). Santa Maria d’Escarp. Catalunya romànica. Vol. XXIV. El Segrià, Garrigues, Pla d'Urgell, Segarra, Urgell. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
A l'extrem de migdia del terme, a l'aiguabarreig del Cinca i el Segre. Des de Seròs cal seguir la carretera de la Granja d'Escarp i desviar-se a la dreta just abans de creuar el Segre