Monestir de Santa Maria de Valldaura
Vall d'Aura / Palau reial de Valldaura
Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)
Llegendàriament, el lloc de Valldaura s’ha identificat com el castell o palau on va morir Guifré el Pelós, tot i això, l’indret només s’ha pogut documentar a partir del 1150, quan fou donat pel senescal de Barcelona, Guillem Ramon I de Montcada i els seus fills, a la comunitat cistercenca de la Grand Selva (Tarn i Garona, prop de Tolosa de Llenguadoc), amb la finalitat de fundar-hi un monestir. A més, el donant va cedir també els delmes i primícies de les terres i la nova casa es va posar sota la protecció del bisbe de Barcelona i de la comunitat de canonges de la catedral. Sis mesos més tard, ja consta que el lloc era habitat per una dotzena de monjos, el que ha fet pensar que potser ja existia algun tipus de construcció anterior.
Potser el lloc era un assentament de caràcter provisional, o no va complaure mai als cistercencs, que des d'un primer moment van estar cercant un nou emplaçament. Potser la proximitat amb Barcelona i potser també la del monestir de Sant Cugat foren algunes de les raons principals per a pensar en aquest canvi. Hi va haver un primer intent de trasllat al lloc d'Ancosa, però el destí final fou Santes Creus. No se sap amb certesa la data del trasllat, fins i tot, potser en algun moment eren habitades les tres cases: Valldaura, Ancosa i Santes Creus. De totes maneres, caldria situar-lo cap al 1158, però fins que la construcció de Santes Creus no estigué en un estat ben avançat, Valldaura no va quedar deshabitat (1169).
El lloc de Valldaura va quedar com a propietat de Santes Creus fins a una data imprecisa. El 1294 Jaume II estava construint una casa o palau reial en aquell lloc, convertint-se en una residència d'esbarjo on s'organitzaven caceres. El 1475 el rei Joan II va vendre Valldaura a Ferran de Rebolledo i al segle XVI havia perdut ja condició de palau, era de propietat particular i hi consta l'existència d'una capella. Al segle XVIII es restaurava l'església, dedicada a la Mare de Déu del Roser. Havia esdevingut un lloc destinat a l'explotació agrícola i forestal. Durant la guerra del Francès l'indret va quedar afectat, un cop pacificat, s'aixecà el casal de Can Valldaura Nou, aprofitant els carreus de les antigues construccions, les restes medievals van anar minvant gradualment fins a pràcticament desaparèixer.
- BOFARULL, Francisco de (1895). El Palacio Real de Valldaura, cerca de Barcelona, en término de Cerdañola. Boletín de la Real Academia de la Historia, vol. 27
- CATALÀ, Pere (1990). Els castells catalans. Vol I. Barcelona: R. Dalmau Ed.
- FORT I COGUL, Eufemià (1964). La canónica de Barcelona y el monasterio de De Valldaura-Sante Creus. Yermo. Vol. 2, múm. 1. Santa María de El Paular
- FORT I COGUL, Eufemià (1964). El primer abad de Valldaura-Santes Creus y comentario a la cronología de los principios del monasterio. Yermo. Vol. 2, múm. 3. Santa María de El Paular
- GUÀRDIA, Marc (2011). Tasques de desbrossament al paratge de Valldaura. Generalitat de Catalunya
- MADURELL, Josep Maria (1952). El monasterio de Santa María de Valldaura del Vallés (1150-1179). Analecta sacra tarraconensia, núm. 25
- PLADEVALL, Antoni (1991). Residència reial de Valldaura. Catalunya romànica. Vol. XVIII. Barcelona: Enciclopèdia Catalana
- SÁNCHEZ I GONZÁLEZ, Miquel (2001). El Císter: i al principi fou Valldaura. Santa Maria de Valldaura, 1150-1169. Valls: Cossetània Ed.
A la serra de Collserola, al sud de Cerdanyola