Monestir de Sant Cugat

Aquest lloc havia estat ocupat anteriorment per un assentament romà (el castrum d'Octavià), on a partir del segle IV es comença a desenvolupar una intensa activitat religiosa, centrada en el martyrium dedicat a sant Cugat que segons la tradició havia mort en aquest lloc, víctima de les persecucions de Dioclecià. Al voltant del seu enterrament s'hi van anar succeint diverses construccions i, potser una primera comunitat, fins que el 717 va ser destruït per la invasió sarraïna. Hom sap que el lloc va ser recuperat el 801 i, possiblement, es va restablir la comunitat, fet que no es pot determinar amb seguretat fins a 878. En aquella època es devien utilitzar les construccions visigòtiques, algunes de les quals encara es poden veure al claustre.

Malgrat això, el lloc va esdevenir ràpidament un centre religiós i de poder de primer ordre. Les seves propietats s'estenien per tot el bisbat i eren considerables. El cenobi tingué un paper important en la defensa i repoblament del territori, fins i tot l'abat Odó (986-1010) va participar personalment en una expedició militar, en la qual va morir. Aquest abat va iniciar la construcció d'una nova església, romànica. El 986 consta que en depenia la cel·la de Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles. El 1079 hi ha constància del descobriment del cos de sant Cugat. La presència de les relíquies, va intensificar la seva devoció.

Aquesta època de prosperitat es va perllongar, amb escasses davallades fins a final del segle XIII, el segle XIV ve marcat per la crisi, que fins i tot té episodis tan singulars com l'assassinat de l'abat Arnau Ramon de Biure (1348-1350) al mateix altar, per una disputa testamentària. La guerra Civil toca de ple el monestir i l'abat Antoni Alemany (1461-1471) és empresonat i mor mentre era enviat a l'exili. La davallada en les rendes és també força important, els monjos perden la facultat d'elecció dels abats i el 1471 s'inicia una època amb abats comendataris, poc interessats en la vida monàstica i en el desenvolupament del lloc. A partir del 1561 els abats són triats per designació reial.

Les estructures més antigues són les restes arqueològiques del pati del claustre, anteriors a l'època medieval. Posteriorment, es van aixecar unes noves edificacions (segle XI) de les no hi ha restes aparents. El monestir es va renovar a la segona meitat del segle XII, llavors es va aixecar el claustre actual i es va iniciar la construcció d'una nova església. L'obra es va realitzar molt lentament, començant per la capçalera. Després la reforma va quedar aturada i no s'hi va tornar fins a la fi del segle XIII i començament del XIV, ja en plena època gòtica. L'esplèndida rosassa de la façana és del 1340.

El claustre
És de planta quadrangular, cada una de les quatre ales és dividida en tres trams per dues pilastres. Cada tram consta de sis parelles de columnes amb capitells, les dels extrems adossades als pilars.