El lloc se Selma (o Celma) dominat per les restes del seu castell fou la seu d’una comanda templera i després hospitalera. Ara el poble de Selma està abandonat i en ruïnes, apartat de les vies de comunicació més importants, a l’extrem oriental de la comarca de l’Alt Camp, a tocar del Penedès.
S’esmenta per primer cop el castell de Selma l’any 977, després de la recuperació d’aquestes terres als sarraïns, però la inestabilitat que patia el territori en aquella època no va permetre la habitabilitat i desenvolupament fins la primera meitat del segle XI. El lloc Selma havia passat a mans de Guillem de Sant Martí, el 1142 aquest va lliurar tant el castell abandonat com el seu territori encara despoblat a l’orde del Temple que el va deixar a càrrec d’un castlà. No es troba organitzada la preceptoria o comanda de Selma fins el 1196, quan s’esmenta el seu comanador, Ramon Soler. A més del castell, els frares disposaven del casal de la Masó, a més d’altres propietats i establiments dependents, com ara la mateixa església parroquial de Sant Cristòfol a tocar del castell, o la casa fortificada de Galls Carnuts, a llevant.
El 1308, en ple procés de dissolució del Temple, fou detingut el comanador Pere de Lobera i el lloc passaria a càrrec d’un administrador fins que el 1317 els béns dels templers foren cedits als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, que van deixar Selma a càrrec del gran prior hospitaler fins que més endavant la comanda es va restaurar definitivament, a partir del 1366 es troba el nou comanador: Garcia de Mahissen que inaugurava un nou i curt període de prosperitat, en el segle XV Selma passava per dificultats de caire econòmic, agreujades a causa de conflictes de caire bèl·lic.
Fotografia de Lluís Porta, 1933
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
Durant el primer quart del segle XV es van fusionar les comandes de Selma i Vallmoll, operació que ja s’havia enllestit el 1419, data en que s’esmenta a Joan de Vilagut com a comanador de les dues cases, la seu de la nova preceptoria estava localitzada a Selma. Després d’una època de recuperació, el segle XIX va comportar un nou període d’inestabilitats amb la conseqüent decadència, fins que el 1851 es van extingir els seus drets i va acabar amb la desaparició. El castell de Selma és en ruïnes, i la seva capella ha desaparegut, també es conserva en ruïnes l’església parroquial de Sant Cristòfol, un edifici del segle XVI. Una mica apartat, a ponent hi ha el casal de la Masó i al Pla de Manlleu la capella de Sant Miquel i la torre i casal de Galls Carnuts, també relacionats amb aquesta comanda.
Lloc relacionat:
Lloc relacionat:
- CATALÀ ROCA, Pere; BRASÓ, Miquel (1992). Els castells catalans. Vol. III. Barcelona: R. Dalmau
- FIGUERAS FONTANALS, Lluís Mª. (1985). El senyoriu de Celma (Una aproximació històrica). Valls: I. Estudis Vallencs
- FIGUERAS FONTANALS, Lluís Mª. (1992). El senyoriu de Celma (Esquema organitzatiu I i II). Valls: I. Estudis Vallencs
- FUGUET SANS, Joan (1997). Templers i hospitalers, I. Barcelona R. Dalmau Ed.
- GAVÍN, Josep M. (1980). Inventari d'esglésies. Vol. 6. Barcelona: Artestudi
- MIRET I SANS, Joaquim (1910, reed. 2006). Les cases de templers y hospitalers a Catalunya. Lleida: Pagès Ed.
- PIQUER I FERRER, Esperança (1995). Castell de Selma. Catalunya romànica. Vol. XXI. Barcelona: Enciclopedia Catalana
Des del monestir de Santes Creus surt una carretera que porta a Pontons (Alt Penedès). Passat les Pobles, al lloc de l'Arboçar, cal prendre una pista a la dreta que porta al despoblat de Selma on hi ha el castell (4a). Abans haurem deixat, també a la dreta, el camí que porta a la Masó (4b). Galls Carnuts queda més allunyat, a llevant (4c)