El lloc de Selma (o Celma), dominat per les restes del seu castell, fou la seu d’una comanda templera i, posteriorment, hospitalera. Actualment, el poble de Selma es troba abandonat i en ruïnes, apartat de les principals vies de comunicació, a l’extrem oriental de la comarca de l’Alt Camp, a tocar del Penedès.
El castell de Selma s’esmenta per primera vegada l’any 977, després de la recuperació d’aquestes terres als sarraïns. No obstant això, la inestabilitat del territori en aquella època no en va permetre l’habitabilitat ni el desenvolupament fins a la primera meitat del segle XI. El lloc de Selma havia passat a mans de Guillem de Sant Martí, qui, el 1142, va cedir tant el castell abandonat com el seu territori encara despoblat a l’orde del Temple, que en va deixar la gestió a càrrec d’un castlà. La preceptoria o comanda de Selma no apareix organitzada fins al 1196, quan s’esmenta el seu primer comanador, Ramon Soler. A més del castell, els frares templers disposaven del casal de la Masó i d’altres propietats i establiments dependents, com ara l’església parroquial de Sant Cristòfol, situada a tocar del castell, o la casa fortificada de Galls Carnuts, a llevant.
L’any 1308, en ple procés de dissolució de l’orde del Temple, el comanador Pere de Lobera fou detingut i el lloc passà a càrrec d’un administrador. El 1317, els béns dels templers foren cedits als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, que deixaren Selma sota la responsabilitat del gran prior hospitaler. Més endavant, la comanda es va restaurar definitivament, i el 1366 apareix esmentat un nou comanador, Garcia de Mahissen, qui inaugurà un breu període de prosperitat. No obstant això, al segle XV Selma experimentà dificultats econòmiques, agreujades pels conflictes bèl·lics de l’època.
Fotografia de Lluís Porta, 1933
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
Durant el primer quart del segle XV, les comandes de Selma i Vallmoll es fusionaren, una operació que ja s’havia completat el 1419, any en què es documenta Joan de Vilagut com a comanador de les dues cases. La seu de la nova preceptoria restà fixada a Selma. Després d’un període de recuperació, el segle XIX comportà una nova etapa d’inestabilitat i decadència, que culminà el 1851 amb l’extinció dels seus drets i la desaparició definitiva de la comanda. Avui dia, el castell de Selma es troba en ruïnes, i la seva capella ha desaparegut. També es conserva en ruïnes l’església parroquial de Sant Cristòfol, un edifici del segle XVI. Una mica apartat, a ponent, hi ha el casal de la Masó, i al Pla de Manlleu es troben la capella de Sant Miquel i la torre i el casal de Galls Carnuts, tots ells relacionats amb aquesta antiga comanda.
Lloc relacionat:
Lloc relacionat:
- CATALÀ ROCA, Pere; BRASÓ, Miquel (1992). Els castells catalans. Vol. III. Barcelona: R. Dalmau
- FIGUERAS FONTANALS, Lluís Mª. (1985). El senyoriu de Celma (Una aproximació històrica). Valls: I. Estudis Vallencs
- FIGUERAS FONTANALS, Lluís Mª. (1992). El senyoriu de Celma (Esquema organitzatiu I i II). Valls: I. Estudis Vallencs
- FUGUET SANS, Joan (1997). Templers i hospitalers, I. Barcelona R. Dalmau Ed.
- GAVÍN, Josep M. (1980). Inventari d'esglésies. Vol. 6. Barcelona: Artestudi
- MIRET I SANS, Joaquim (1910, reed. 2006). Les cases de templers y hospitalers a Catalunya. Lleida: Pagès Ed.
- PIQUER I FERRER, Esperança (1995). Castell de Selma. Catalunya romànica. Vol. XXI. Barcelona: Enciclopedia Catalana
Des del monestir de Santes Creus parteix una carretera que condueix a Pontons (Alt Penedès). Passat Les Pobles, al lloc de l’Arboçar, cal prendre una pista a la dreta que porta al despoblat de Selma, on es troba el castell (4a). Abans, també a la dreta, es deixa el camí que mena a la Masó (4b). La torre de Galls Carnuts queda més allunyada, a llevant (4c)