Monestir de La Encarnación d’Àvila
Santa María de la Encarnación / Carmelites calçades d’Àvila
(Àvila, Àvila)
Aquest monestir es va establir el 1479 a la ciutat d’Àvila, a l’interior de la muralla, al costat nord de la catedral, inicialment era un beateri de l’orde del Carme, fundat amb aprovació de l’Església de l’any anterior, tot i que és possible que la casa ja estigués en funcionament uns anys abans. La fundadora i primera priora fou Elvira González de Medina (c1410-1486) relacionada amb la família dels Villaviciosa i els Aguila, patrons del monestir.
El 1485, o poc abans, la comunitat es va traslladar a un lloc proper, més convenient, el bisbe els va donar l’antiga sinagoga i llavors església de Todos los Santos, juntament amb els seus drets i propietats. La casa era força modesta i només tenia una comunitat de tres beates, les mateixes que l’havien fundat, però el 1500 ja tenia dotze monges. En aquesta època, segurament des del 1496, la casa era ja un monestir carmelita i havia deixat enrere la condició de beateri. El nou emplaçament tampoc va resultar adient per a la comunitat, era un lloc molt transitat, sense privacitat i que presentava molts inconvenients per a l’activitat monàstica que perseguien les monges.
El 1510 van demanar llicència pel seu trasllat a un indret amb millors condicions, que van trobar en un espai més allunyat de la ciutat que van adquirir el 1511. El 1513, el papa Lleó X va donar el seu vistiplau al trasllat quan les obres de la nova casa ja havien començat, en el mateix lloc de l’actual monestir. La casa es va inaugurar l’any 1515, tot i que la construcció encara no s’havia enllestit. Va tenir un ràpid desenvolupament, el 1552 la comunitat estava formada per cent vuitanta monges, arribant a generar problemes econòmics i d’administració al mateix monestir.
Santa Teresa
El notable prestigi d’aquest monestir el va aconseguir per la presència entre els seus murs de Teresa de Ahumada (Teresa de Jesús, 1515-1582), que hi va professar el 1535, a l’edat de vint anys. Cercant recuperar l’esperit original del Carme, i gràcies a suports externs, va promoure la fundació del monestir de San José d’Àvila (1562), on es va desplaçar per poder posar en pràctica els seus anhels que van conduir a la fundació del Carme Descalç. Malgrat els detractors, el 1567 el corrent impulsat per Teresa d’Àvila rebia el suport del general del Carmel, Gian Battista Rossi, pensant en l’activitat fundadora es van dictar unes normes que havien de facilitar la fundació de nous monestirs.
Amb aquest impuls, es va fer efectiva la fundació de nous establiments, inicialment es va desenvolupar en el seu vessant femení, però aviat hom va veure la conveniència d’estendre-ho als frares. El 1571, quan ja havia fundat altres monestirs, Teresa fou nomenada priora de La Encarnación i es va veure obligada a tornar a aquest monestir, que va dirigir fins al final del seu mandat, el 1574, després va seguir amb la intensa activitat fundadora, fins que va morir, a Alba de Tormes, el 1582. A més de Teresa de Jesús, de La Encarnación van sortir altres monges que van nodrir moltes de les fundacions del Carme Descalç.
L’administració dels béns del monestir havia estat gestionada per persones externes fins que, a començament del segle XVII, va passar als frares carmelites el que va provocar algunes desavinences, finalment, el 1631 les monges de La Encarnación van aconseguir deslliurar-se de la dependència jurídica dels carmelites, una butlla del papa Urbà VIII va declarar l’exempció de les monges respecte als frares del mateix orde i les posar sota la jurisdicció del bisbe d’Àvila. L’església del monestir es va reformar profundament entre els anys 1740 i 1744 i també en la primera meitat del segle XVIII es van refer els retaules que la complementen.
Durant la primera meitat del segle XIX la casa va passar una època de crisi, amb una comunitat sota mínims, va acollir temporalment la comunitat de Fontiveros, que va ajudar al seu manteniment. Malgrat les lleis desamortitzadores que van afectar el monacat, La Encarnación no va patir directament l’exclaustració, només es van confiscar algunes de les seves possessions. Ja al segle XX, el 1940 es va aprovar el pas a les reformades, deixant el Carme Calçat per adoptar els costums de les carmelites descalces, que sempre, des de l’estada de la seva fundadora en aquesta casa, havien estat ben vistos per la comunitat.
- ALDEA, Quintín; i altres (1975). Diccionario de historia eclesiástica de España. Vol. 4. Madrid: I.E. Florez
- ARIZ, Luis (1607). Historia de las grandezas de la ciudad de Ávila. Alcalá de Henares: L. M. Grande
- GONZÁLEZ, Nicolás (1976-77). El Monasterio de la Encarnación de Ávila. Vols. I y II. Ávila: Caja Central de Ahorrros
El monestir és apartat del centre històric d'Àvila, al nord d'aquest