Monestir de San Pedro de Montes

A causa de l’arribada de seguidors, es va fundar un cenobi (c 640), el que es coneixeria com San Pedro de Montes, després Fructuós abandonaria aquest indret, va fundar altres monestirs i finalment fou nomenat bisbe de Braga, on va morir. Cap al 672, un cop Fructuós ja havia abandonat el lloc, va arribar un altre personatge: Valeri del Bierzo (¿-695), en la seva època, San Pedro de Montes devia estar format per un grup de monjos que portarien una vida ascètica en ermitoris, i una església. Després de Valeri hi ha una època sense notícies del lloc, segurament va quedar pràcticament abandonat a causa de la manca de seguretat per la invasió islàmica.

Fou Gennadi qui, el 919, va consagrar l’església del monestir, moment en què li va fer una generosa dotació. Es conserva una inscripció commemorativa d’aquell esdeveniment, elaborada uns anys més tard, a mitjan segle X. A partir d’aquest moment, la vida del monestir segueix la seva ascensió, en tots els sentits, fins a convertir-se en una gran abadia. El 1081, hom introdueix el règim cluniacenc, tot fa pensar que fins aquell moment encara es regia per alguna regla d’època visigòtica, cosa habitual en alguns cenobis de la comarca. Això va provocar l'oposició de part de la comunitat i la seva pràctica escissió, amb la coexistència de dos abats, situació que es va perllongar fins al 1099.

Al segle XIX, la Guerra del Francès, la desamortització i un incendi el 1842, van deixar el lloc sense comunitat i en mal estat, pràcticament només es va salvar l’església. Ara és una església parroquial envoltada de les ruïnes del monestir que han patit un seriós abandonament durant pràcticament tot el segle XX, tot i que en els darrers anys s’hi han portat a terme importants obres d’estudi i restauració. D’època medieval, es conserva l’església romànica de tres naus amb els seus absis corresponents, la façana és del segle XVIII. La capçalera té adossat un cos amb altres dependències, ara rehabilitades.