Gravat de F. Parcerisa a Recuerdos y bellezas de España (1855-65)
Aquesta casa del Sant Sepulcre es troba documentada a Toro des de l'any 1128 com una església propietat d'aquell orde. En una data desconeguda s'hi va instaurar un monestir amb les seves dependències annexes que, en el segle XV, era la seu del vicari general pels regnes de Castella, Lleó, Portugal, Navarra i Galícia, estatus que va mantenir fins a la seva extinció el 1489.
Entre les seves possessions a Toro cal comptar les esglésies de San Julián de los Gascos i Santa Marina i altres propietats. Quan es va suprimir l'orde, la casa va passar a mans de Sant Joan de Jerusalem, que també estava present a Toro (a Nuestra Señora de la Vega), traspàs que es va fer de manera gradual, conservant funcions administratives sobre els seus béns, en forma de batllia. A mitjan segle XIX era una església amb funcions parroquials que es van mantenir fins al 1896, quan van passar a la col·legiata de Santa María la Mayor.
- CALVO, José Antonio (2015). Los canónigos regulares del Santo Sepulcro de Jerusalén en la península Ibérica (siglos XII-XV). Medievalismo, núm. 25
- FERNÁNDEZ PRIETO, Enrique (1991). Importancia del priorato del Santo Sepulcro de Toro en la Baja Edad Media. Primer Congreso de Historia de Zamora. Instituto de Estudios Zamoranos
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2002). Enciclopedia del Románico en Castilla y León. Zamora. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- IGLESIAS DEL CASTILLO, Luis; i altres (1993). Seguimiento arqueológico en la iglesia del Santo Sepulcro de Toro. Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos, núm. 10
- PÉREZ MONZÓN, Olga (1991). La iglesia del Santo Sepulcro de Toro y sus anejas de Santa Marina y San Juan de los Gascos. La orden del Santo Sepulcro. I Jornadas de Estudio. Madrid: Alpuerto
- PÉREZ MONZÓN, Olga (2002). Documentos para el estudio del arte de las Órdenes de San Juan y del Sepulcro en Toro. Studia Zamorensia, núm. 6
La fundació d’aquest monestir és objecte de diferents versions, tant pel que fa a la data com per la seva patrocinadora. Tradicionalment, s’havia considerat que fou obra de la infanta Berenguera de Castella (1253-1300), filla d’Alfons X el Savi, però el més possible que la fundadora fos Berenguera de Castella (c 1230-c 1279), filla de Ferran III el Sant.
Aquesta darrera Berenguera encaixa més amb la data de fundació, que es desconeix, però que cal situar en el 1255. A més, hi ha constància que, el 1258, el papa li va demanar ajut per a les clarisses de Salamanca, d’on depenia aquesta casa de Toro. De totes maneres, probablement la sepultura de la infanta en el monestir correspon a la filla d’Alfons X. Poc després del seu establiment, la casa va quedar destruïda a causa d’un conflicte bèl·lic i fou María de Molina (c 1260-1321), muller Sanç IV de Castella qui va donar allotjament a les monges i va participar en la reconstrucció del monestir al costat de la seva cunyada, Berenguera († 1300). El 1316, les monges ja s’havien traslladat al nou monestir, en aquella data la casa on havien estat acollides fou cedida a les premonstratenques de Santa Sofía, que encara hi romanen. El monestir es va modificar profundament durant els segles XV i XVI. Les monges, que foren exclaustrades entre els anys 1868-1871, van deixar el monestir el 2019.
- CASTRO, Manuel de (ed. 1971). Crónica de la Provincia Franciscana de Santiago (1214-1614). Madrid: Archivo Ibero Americano
- NAVARRO, José (1994). La fundación del real monasterio de Santa Clara de Toro. Las clarisas en España y Portugal. Actas II/1. Madrid: Archivos e Historia
- SÁNCHEZ, Cayetano; PRADA, M. Fernanda (1996). Reseña histórica de los monasterios de clarisas de España y Portugal. Vol. 1. Ávila: Hermanas Clarisas de España
Nuestra Señora de los Milagros / Franciscans de Zamora
(Zamora, Zamora)
L’any 1246 van arribar els primers franciscans a Zamora, moment en què van ocupar una ermita dedicada a Santa Catalina, extramurs. Aquell primer assentament era força precari, per això, el 1260 es van traslladar a la capella de Nuestra Señora de los Milagros, al costat de la qual van aixecar un nou convent. A causa d’un esdeveniment miraculós, el lloc va esdevenir molt popular i en els anys següents es van poder portar a terme obres d’embelliment de la casa. El 1443, fou reformat segons les noves corrents observants. El 1476, Alfons V de Portugal el va utilitzar com a base pel setge de la ciutat, resultant malmès.
La Mort (Gil de Ronza, c1522)
Procedent del convent
Museo Nacional de Escultura de Valladolid
Durant el segle XVI hi consten obres de renovació a l’església i altres dependències i església, a més de la incorporació de nombroses capelles i sepulcres de personalitats. El 1597 va quedar afectat a causa de les aigües del Duero, que passa prop seu. Després d’una època de decadència, es va poder recuperar i mantenir la seva activitat fins a l’exclaustració. El 1809 va patir els efectes d’una ocupació militar arran de la Guerra del Francès, que es va allargar fins al 1813. El 1835, un cop abandonada la casa per la comunitat, el lloc fou venut i es va anar perdent, el convent en la seva pràctica totalitat i l’església en la seva major part. El lloc ha estat rehabilitat i ara és la seu de la Fundación Hispano-Portuguesa Rei Afonso Henriques.
Dibuix d'Anton Van der Wyngaerde (1570)
Imatge de Wikimedia Commons
- CASTRO, Manuel de (ed. 1971). Crónica de la Provincia Franciscana de Santiago (1214-1614). Madrid: Archivo Ibero Americano
- MIGUEL HERNÁNDEZ, Fernando (1993). Informe preliminar de la excavación arqueológica del Convento de San Francisco (Zamora). Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos, núm. 10
- VECILLA, Jesús (1995). El convento de San Francisco de Zamora. Anuario del Instituto de Estudios Zamoranos, núm. 12
- WADDING, Luke (1680). Annales des Frères mineurs, composées en latin par le T.R.P. Luc Vuadinghes. Vol. 1 Contenant depuis l'an 1208 jusques à l'an 1250 / Vol. 2 Contenant depuis l'an 1251 jusques à l'an 1300. Tolosa de Ll.: Colomiez et Posüel