La primera notícia documental coneguda del monestir de Santo Estevo de Ribas de Sil és un privilegi d’Ordoni II (921) que autoritzava el seu abat a emprendre obres de reconstrucció. Per altra banda la tradició afirma que aquest establiment havia estat fundat molt abans, al segle VI, per sant Martiño de Dumio. Durant l’edat mitjana el centre va créixer en importància i va poder acumular un important patrimoni. Hom diu que a l’època del rei Alfons VII (1126-1157) l’abadia fou saquejada i expropiada de bona part de les seves possessions pel comte Fernando de Trastámara a causa d’un malentès, l’expropiació portada a terme per la monarquia indica la realitat de la seva puixança.

En aquest monestir es va donar culte als ”nou sants bisbes” uns prelats que van decidir retirar-se aquí com a monjos cap el segle X, possiblement fugint de les inestabilitats de l’època i que foren enterrats al claustre. Va esdevenir un centre de peregrinacions i lloc de culte a les seves restes. Al segle XV els seus sepulcres es van dignificar segons l’època i es van traslladar del claustre (claustre dels Bispos) on es trobaven a l’interior de l’església.