Monestir de Santo Estevo de Ribas de Sil
S Stephani / Rivas del Sil / Ripas de Sili
(Nogueira de Ramuín, Ourense)
Les notícies sobre els primers temps del monestir de Santo Estevo de Ribas de Sil són escasses. El primer document conegut que en fa referència és un privilegi d’Ordoni II (921), que autoritzava l’abat Franquila († 959) a emprendre obres de reconstrucció a causa del seu abandonament. Aquest mateix Franquila seria posteriorment abat del monestir de Celanova.
Segons la tradició, aquest establiment hauria estat fundat molt abans, al segle VI, per sant Martiño de Dumio, i també se li atribueix un origen eremític. Durant l’edat mitjana, el monestir va guanyar en importància i va acumular un patrimoni notable. Se sap que, en temps del rei Alfons VII (1126-1157), l’abadia fou saquejada i expropiada de bona part de les seves possessions pel comte Fernando de Trastámara, a causa d’un malentès. Aquesta expropiació, portada a terme per la monarquia, evidencia la seva rellevància en aquell període.
En aquest monestir es veneraven els nou sants bisbes, uns prelats que, cap al segle X, van decidir retirar-se al monestir com a monjos, probablement fugint de les inestabilitats de l’època. Van ser enterrats al claustre, convertint el lloc en objectiu de peregrinacions i en un centre de culte a les seves restes. Al segle XV, els seus sepulcres van ser dignificats i traslladats del claustre dels Bisbes, on es trobaven, a l’interior de l’església. L’any 2020 es van trobar quatre dels anells d’aquells prelats. Al segle XIII, el monestir va experimentar un període de decadència que es va perllongar, amb més o menys intensitat, fins al 1506, quan es va integrar a la Congregació de San Benito de Valladolid.
Portal de l'església
La nova situació va revitalitzar la seva economia i va permetre emprendre obres de reconstrucció i millora del conjunt monàstic. Al segle XVIII, el monestir va patir un incendi, però els principals infortunis van arribar al segle XIX. Durant la Guerra del Francès (1809), va ser saquejat, i posteriorment va patir els efectes del Trienni Liberal. Finalment, l’exclaustració de 1835 va posar fi a la vida monacal. El monestir va passar a mans privades i fou víctima d’espolis. Més endavant, l’església va recuperar el culte com a parròquia, però les dependències monàstiques van quedar pràcticament abandonades fins a finals del segle XX. A partir de 1999, es van dur a terme obres per adaptar-lo com a establiment hoteler, que va ser inaugurat el 2004 i que encara manté aquesta funció.
La part més antiga del monestir és l’església, una construcció de tres naus i tres absis, edificada a finals del segle XII i objecte d’intervencions posteriors. La façana principal, situada a ponent, data del segle XVIII. Es conserva un notable retaule de pedra amb figures de sants, datat cap al 1200, així com retaules d’èpoques més modernes. Les dependències monàstiques es distribueixen al voltant de tres claustres. El més antic és el dels Bisbes, construït en memòria dels sants bisbes que originàriament hi tenien els seus sepulcres. És del segle XIII i conserva restes de l’antiga sala capitular romànica. El segon claustre, conegut com el dels Cabaleiros o el Gran, té tres alçades. El tercer és més petit que els anteriors.
Retaule major (s. XVI)
Planta esquemàtica
Portal del monestir
Claustre dels Bisbes
Claustre dels Bisbes
Claustre dels Bisbes
Claustre dels Bisbes
Claustre dels Bisbes
Claustre del Viveiro
Claustre del Viveiro
Claustre del Viveiro
Claustre dels Cabaleiros
Claustre dels Cabaleiros
Claustre dels Cabaleiros
Claustre dels Cabaleiros
Claustre del Viveiro
- CASTIÑEIRAS GONZÁLEZ, Manuel (2006). San Estevo de Ribas de Sil revisitado: nuevos hallazgos e hipótesis sobre el monasterio medieval. Porta da aira, núm. 11
- FONTENLA, Concha (1998). La rehabilitación de San Esteban de Ribas del Sil. Análisis y consideraciones. Porta da aira, núm. 8
- FREIRE CAMANIEL, José (1998). El monacato gallego en la alta edad media, vol. II. La Corunya: Fund. Pedro Barrié de la Maza
- GARCÍA IGLESIAS, José Manuel; dir. (2004). La Ribeira Sacra. Esencia de espiritualidad en Galicia. Xunta de Galicia
- LORENZO ASPRES, Alberta (2017). Monumentos convertidos en hoteles: el sacrificio de la memoria arquitectónica. El caso de Santo Estevo de Ribas de Sil. Pasos Revista de Turismo y Patrimonio Cultural, núm. 15.3
- PÉREZ GONZÁLEZ, José María; dir. (2015). Enciclopedia del románico en Galicia. Ourense. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- PÉREZ RODRÍGUEZ, Francisco Javier (2008). Mosteiros de Galicia na Idade Media. Ourense: Deputación Provincial de Ourense
- SÁ BRAVO, Hipólito de (1972). El monacato en Galicia. Vol. 2. La Corunya: Librigal
- VARELA CAJIDE, Pablo (2017). Espacio y poder en la Edad Media gallega. La proyección territorial del Monasterio de Santo Estevo de Ribas de Sil (921-1300). Diversarum rerum, núm. 12
- YEPES, Antonio de (reed. 1960). Crónica General de la Orden de San Benito. Vol. II. Madrid: Atlas
- ZARAGOZA PASCUAL, Ernesto (2002). Abadologio del Monasterio de San Esteban de Ribas de Sil: siglos X-XIX. Compostellanum, vol. 47/3-4
El monestir es troba al municipi de Nogueira de Ramuín, en plena Ribeira Sacra, al nord-est d'Ourense