Il·lustració de Semanario pintoresco español (1847)
Es desconeix la data exacta de fundació del monestir benedictí de San Pedro de Tenorio, si bé s’ha suggerit que podria datar del segle X i que estaria vinculat al monestir de San Salvador de Lérez. La primera referència documentada d’aquesta casa monàstica és de l’any 1073, mentre que el 1180 es menciona el topònim Cottuade, origen de l’actual nucli de Cotobade (Coto do Abade). Tot i la manca de documentació i el desconeixement general sobre la seva història, se sap que al segle XV el monestir es trobava en decadència i que la comunitat s’havia dispersat.
Fotografia de José Antonio Gil Martínez, a Flickr
L’any 1536, el monestir fou incorporat a la Congregació Benedictina de Valladolid, una decisió que va comptar amb l’oposició dels senyors de Tenorio i de l’abat Francisco de Orense. Aquest, a causa de les desavinences, es traslladà a Portugal, sembla que enduent-se la documentació monàstica, la qual es va perdre. Malgrat la seva continuïtat amb una comunitat molt reduïda, el 1560 fou unit al monestir de Lérez com a priorat, si bé poc després recuperà el títol d’abadia. Durant la Guerra del Francès, el monestir patí greus destrosses i fou incendiat. Finalment, el 1835 fou suprimit arran de l’exclaustració. Actualment, es conserva l’església, reedificada al segle XVII i destinada ara a funcions parroquials.
- FREIRE CAMANIEL, José (1998). El monacato gallego en la alta edad media, vol. II. La Corunya: Fund. Pedro Barrié de la Maza
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2012). Enciclopedia del románico en Galicia. Pontevedra. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- PÉREZ RODRÍGUEZ, Francisco Javier (2008). Mosteiros de Galicia na Idade Media. Ourense: Deputación Provincial de Ourense
- SÁ BRAVO, Hipólito de (1972). El monacato en Galicia. Vol. 2. La Corunya: Librigal
El convent franciscà de San Antonio de Padua de Tui es va fundar en aquesta ciutat a partir de l’any 1682, després que la mateixa ciutat sol·licités el trasllat del convent de Salvaterra de Miño, fundat el 1603 i desaparegut el 1641 a causa de la Guerra de Restauració portuguesa. La construcció del nou convent va ser molt lenta; hi ha constància que el 1722 amb prou feines s'havia començat a aixecar l’església, una obra que, el 1728, ja estava finalitzada. El complex conventual també va acollir un col·legi.
Fotografia de Zarateman, a Wikimedia
L’any 1809, durant la Guerra del Francès, va patir greus desperfectes. El 1835 fou suprimit arran de la desamortització, moment en què comptava amb una comunitat de cinquanta-cinc membres. L’any 1849, l’Ajuntament de Tui va cedir l’antic convent al bisbat per tal d’establir-hi un seminari. El Seminario Menor es va inaugurar el 1850 i conserva una important biblioteca, que inclou, entre d’altres, els fons de l’antiga biblioteca del monestir cistercenc de Santa María de Oia.
- CASTRO, Manuel (1984). La provincia franciscana de Santiago. Ocho siglos de historia. Santiago de Compostel·la: Liceo Franciscano
- CASTRO, Manuel de (ed. 1971). Crónica de la Provincia Franciscana de Santiago (1214-1614). Madrid: Archivo Ibero Americano
- FLOREZ, Enrique (1799). España Sagrada. Vol. XXIII. Continuación de las memorias de la Santa Iglesia de Tuy. Madrid: Marín
- LÓPEZ, Fr. Atanasio (1936). Exclaustración de los Franciscanos de Tuy. El Eco Franciscano, núm. 1028
- RODRÍGUEZ BLANCO, Ricardo (1879). Apuntes históricos de la Santa Iglesia Catedral ciudad y antigua Diócesis de Tuy. Santiago: Boletín Eclesiástico
Els dominics van arribar a Tui cap a l'any 1272 i s'establiren en un indret extramurs, prop d’una de les portes de la muralla. No obstant això, el bisbe de Tui es va oposar a la fundació, ja que no comptava amb la preceptiva autorització. L'any següent, els dominics van sol·licitar i obtenir una butlla del papa Gregori X, que donava el seu vistiplau a l'establiment del convent. Abans de finals del segle XIII, la instal·lació ja estava molt avançada o fins i tot completada. Tanmateix, a causa de les condicions poc favorables del lloc i de la seva proximitat amb la catedral, els dominics van sol·licitar permís per edificar un nou convent en un emplaçament més adequat.
L'any 1328 van adquirir els terrenys idonis i, un cop bastit el nou convent, a mitjan segle XIV ja hi havia activitat. Aquest nou establiment es trobava extramurs, en el mateix lloc que ocupa actualment. La construcció de l’església es va prolongar en el temps i encara s'hi treballava al segle XV, amb modificacions posteriors. Pel que fa a les dependències conventuals, van ser reformades en època barroca.
- FLOREZ, Enrique (1798). España Sagrada. Vol. XXII. De la Iglesia de Tuy. Madrid: Marín
- FRANCO TABOADA, José Antonio (2009). Igrexas dos mosteiros e conventos de Galicia. Xunta de Galicia
- MANSO PORTO, Carmen (1993). Arte gótico en Galicia: Los dominicos, vol. 1. La Corunya: F. P. Barrié de la Maza
- MANSO PORTO, Carmen (2012). El convento de Santo Domingo de Tui en la España Sagrada de Enrique Flórez: un dibujo inédito del relieve fundacional. Archivo Dominicano, 33
El monestir de La Concepción de Tui es va fundar en aquesta ciutat al voltant de l’any 1508 com a beateri, amb una comunitat de deu membres. El 1515, el papa Lleó X en va autoritzar la incorporació al tercer orde, passant així a dependre del bisbat de Tui. L’any 1540, el bisbe de la diòcesi va cedir uns terrenys al monestir i, poc després, també l’església de Santa María de la Oliveira, que fou utilitzada per la comunitat i on es venerava la imatge de la Mare de Déu de la Oliveira. Durant el segle XVII, les clarisses van impulsar obres de restauració i ampliació tant del monestir com de l’església.
El 1809, durant la Guerra del Francès, les monges es van veure obligades a fugir i a abandonar temporalment el monestir, patint-hi greus pèrdues, entre les quals la imatge de la Mare de Déu. Posteriorment, arran de la desamortització, van perdre moltes de les seves propietats. Durant aquest període, que es va prolongar fins a la primera meitat del segle XX, van acollir monges d’altres convents en dificultats. Des del 1969, el monestir pertany al segon orde franciscà.
- FLOREZ, Enrique (1799). España Sagrada. Vol. XXIII. Continuación de las memorias de la Santa Iglesia de Tuy. Madrid: Marín
- SÁNCHEZ, Cayetano; PRADA, M. Fernanda (2012). Reseña histórica de los monasterios de clarisas de España y Portugal. Vol. 2. Salamanca: Hermanas Clarisas de España