El monestir fou fundat durant la primera meitat del segle X pels comtes de Deza, Gonzalo Betote i la seva esposa Teresa Eriz, possiblement a partir d’un ermitori preexistent. A més de la dotació inicial, el lloc es va beneficiar d’altres donacions que van incrementar considerablement el seu patrimoni. Probablement a causa d’un atac per part de les tropes d’Almansor, el rei Beremund II de Lleó va restaurar-lo el 999. Durant el segle XII es va refer la casa monàstica i en els segles següents, en el decurs d’una llarga època de prosperitat, es va completar amb més construccions.

San Lourenzo de Carboeiro

San Lourenzo de Carboeiro

Al segle XV devia passar per un període de decadència i la casa va esdevenir un priorat depenent de San Martiño Pinario (1499). Ja al segle XIX, el lloc fou ocupat i saquejat per les tropes durant la guerra del Francès i després va patir els efectes de la desamortització, amb la clausura definitiva del monestir (1835). El 1840 els béns van passar mans particulars excepte l’església que va quedar a càrrec del bisbat. El 1931 el monestir fou declarat monument nacional però a causa de la guerra civil va restar abandonat novament. Durant el darrer quart del segle XII es van portar a terme obres de restauració del conjunt monàstic, que es trobava en un lamentable estat de conservació fins aquell moment.

San Lourenzo de Carboeiro

San Lourenzo de Carboeiro