Aquest monestir fou fundat pel bisbe d’Iria, Sisnado I (889-920) i es relaciona amb els establiments creats al voltant de la tomba de Santiago, com ara la mateixa església aixecada en època d’Alfons II i el monestir, també benedictí, de San Paio de Antealtares. L’any 912, Ordoni II li va fer donació d’uns terrenys i li confirmava la possessió de l’església de la Corticela, a tocar de la tomba de l’apòstol; aquesta és la primera dada que hom té d’aquesta casa. Després de la destrucció soferta per Santiago amb la ràtzia d’Almansor (997), es va aixecar un nou monestir extramurs, en el lloc que encara ocupa, al nord de la catedral. Al voltant del 1077 la casa a va adoptar la Regla de Sant Benet i el 1112 es va consagrar la nova església. El monestir va mantenir la seva activitat relativament allunyat de la seu episcopal i del flux de pelegrins i per aquest motiu no va patir les pressions que van afectar el monestir d’Antealtares.

A finals del segle XV, amb l’arribada de l’observança, aquesta casa fou designada per acollir tres comunitats benedictines de Santiago, la de San Paio de Antealtares, san Pedro de Fóra i aquesta mateixa amb qui van unir els seus béns. Els canvis van generar l’oposició de les cases afectades tant per l’enduriment de l’observança de la regla com la pèrdua de poder que representava el nou lligam amb Valladolid, tot això es va arribar a formalitzar definitivament l’any 1494. La nova situació va portar una època de puixança, el que va permetre reconstruir el monestir en la seva totalitat amb el resultat del gran complex que encara es conserva. El monestir va mantenir l’activitat fins el 1835, des d’aquell moment les dependències han tingut diverses utilitats.