Monestir de San Martiño Pinario

Després de la destrucció que patí Santiago a causa de la ràtzia d’Almansor l’any 997, es va aixecar un nou monestir extramurs, al lloc que encara ocupa, al nord de la catedral. Al voltant del 1077, la casa va adoptar la regla de Sant Benet, i el 1112 es consagrà la nova església, que s’havia començat a construir l’any 1050. L’any 1115, el bisbe Gelmírez li va atorgar un privilegi confirmant les seves possessions, entre les quals diversos monestirs modestos, i n’hi afegí de noves. San Martiño Pinario mantingué la seva activitat, relativament allunyat de la seu episcopal i del flux de pelegrins, fet que el preservà de les pressions que afectaren el monestir d’Antealtares.

A més, San Martiño Pinario incorporà al seu patrimoni molts altres monestirs, com ara San Salvador de Cins, San Martiño de Ozón, San Martiño de Xubia, Santa María de Mezonzo, San Xulián de Moraime, San Pedro de Soandres, San Salvador de Bergondo i Santa María de Cambre, entre altres. Aquesta nova situació va portar una època de puixança, amb una comunitat molt nombrosa, que permeté reconstruir completament el monestir (segles XVI-XVIII), donant lloc al gran complex que encara es conserva. El monestir mantingué l’activitat fins al 1835; des de llavors, les dependències han tingut diverses utilitats.

L’arquebisbe de Santiago, Juan de Sanclemente, decidí substituir l’antic cor de medieval pedra de la catedral de Santiago per un de nou. El 1599 es signà el contracte amb Juan Dávila i Gregorio Español per dur a terme la seva construcció, que s’allargaria durant el primer decenni del segle XVII. Aquesta obra singular es mantingué en el seu lloc original fins que, el 1940, es decidí el seu trasllat a San Martiño Pinario, una operació que provocà el seu deteriorament parcial tant pel canvi de la seva estructura i dimensions com per les condicions de conservació física.