Monestir de San Bartolomeu de Rebordáns
Mosteiro de Rebordáns / S Bartolomeu de Tuy / Rebordanes / Tude
(Tui, Pontevedra)
El monestir de San Bartolomeu de Rebordáns, també conegut com el monestir de Tui, hauria estat fundat al segle X en un indret ja ocupat durant l'antiguitat tardana. La primera referència documental d’aquesta casa monàstica es troba en un privilegi atorgat pel bisbe de Tui, Viliulfo, l’any 965. Durant els atacs normands a la ciutat, especialment el de l’any 1016, aquesta va patir greus destrosses. No obstant això, l’església de San Bartolomeu, situada en un indret apartat, va aconseguir mantenir-se dempeus.
A causa de la destrucció soferta per Tui, Alfons V (996-1028) va unir l’antiga diòcesi amb la de Santiago, fet que va comportar que el monestir passés a dependre d’aquesta última. Posteriorment, la diòcesi va ser restaurada i, l’any 1071, la infanta Urraca va restablir el bisbat de Tui i el va dotar econòmicament. En aquell moment, la seu episcopal es va instal·lar en aquesta església, on fins i tot es va celebrar un concili l’any 1118. En aquest monestir hi havia originàriament una comunitat benedictina que conviuria amb els canonges de la catedral fins que, durant l’episcopat de Pelayo (1131-1156), aquests es van traslladar a la nova catedral, llavors en construcció.
L’any 1102, el monestir va acollir temporalment les relíquies de diversos sants venerats a Braga, entre les quals les de sant Fructuós de Braga († 665). Aquestes relíquies havien estat sostretes per l’arquebisbe de Santiago, Diego Gelmírez, durant una visita a aquella ciutat i, de camí cap a Compostel·la, van fer estada a San Bartolomeu de Rebordáns. Poc abans del trasllat definitiu dels canonges a la nova catedral, el bisbe va introduir la regla de Sant Agustí al monestir, oferint als monjos benedictins que no acceptessin el canvi, la possibilitat de traslladar-se a una altra casa benedictina.
Un cop perduda la dignitat episcopal a causa del trasllat de la seu, el monestir va entrar en un període de decadència. La canònica es va anar extingint i, el 1418, ja no hi quedava comunitat. Finalment, el papa Eugeni IV en va decretar la supressió l’any 1435, i l’església va passar a ser propietat de la seu de Tui amb funcions parroquials. Del monestir només es conserva l’església, que en bona part manté el seu estil romànic. L’edifici, originàriament de tres naus, comptava amb tres absis rectangulars. Al segle XI, l'absis central va ser substituït per un de planta semicircular i, posteriorment, es va refer completament la façana occidental. A l’interior de l’església es conserven diversos capitells historiats.
- CENDÓN, Marta (2000). La catedral de Tuy en época medieval. Pontevedra: F. C. Rutas del Románco
- FREIRE CAMANIEL, José (1998). El monacato gallego en la alta edad media, vol. II. La Corunya: Fund. Pedro Barrié de la Maza
- GARCÍA GUINEA, Miguel Ángel; dir. (2012). Enciclopedia del románico en Galicia. Pontevedra. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real
- PÉREZ RODRÍGUEZ, Francisco Javier (2008). Mosteiros de Galicia na Idade Media. Ourense: Deputación Provincial de Ourense
- REGAL, Bernardo; i altres (1973). Galice romane. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque
- SÁ BRAVO, Hipólito de (1972). El monacato en Galicia. Vol. 2. La Corunya: Librigal