Hom ha suposat que la seu de Tui és molt antiga i fins i tot s’ha donat el nom del seu primer bisbe: sant Epitacio, relacionat amb l’apòstol sant Jaume el Major. Més enllà d'això, hom té constància d’un bisbe de Tui que va assistir al I Concili de Braga, l’any 572. A partir d’aquí els bisbes de Tui figuren d’una manera habitual en altres concilis del segle VII. Amb la invasió musulmana la seu episcopal va abandonar la ciutat per refugiar-se a Iria. El bisbat de Tui no seria restaurat fins el 915 per Ordoni II de Lleó, però va tenir en els anys següents una existència força accidentada a causa de les diverses invasions i ocupacions del territori, la restauració definitiva va arribar el 1071 quan la infanta Urraca (filla de Ferran I de Lleó) li va fer una donació i la va posar sota l’advocació de la Mare de Déu. Tot i que hom desconeix amb certesa la situació de la catedral en èpoques anteriors, en aquell moment la seu episcopal estava situada a San Bartolomeu de Rebordáns, a la plana.

Portada (segle XIII)

Timpà de la portada principal

La canònica catedralícia de Tui fou organitzada pel bisbe Pelayo (1130-1156) i comptava amb una comunitat de canonges, alguns d’ells procedents de Coimbra. Aquella canònica seguia la Regla de Sant Agustí. Mentrestant i gràcies a l’important suport de la reialesa es començà a bastir la nova església de Santa Maria (cap el 1120), obra que s’ha dit que es va aixecar al costat de San Bartolomeu mentre que hi ha qui la situa ja a la part alta de la ciutat, a la catedral actual. La construcció de la catedral de Tui es va desenvolupar durant els segles XII i XIII, l’església es va consagrar el 1225. La portada caldria situar-la durant la primera meitat del segle XIII, el claustre entre els segles XII i XV (en la seva major part durant el segle XIII, tot i les discrepàncies en la cronologia). Al segle XV, durant el domini de Tui per part dels Sotomayor es van afegir altres construccions annexes.

Portada