Monestir de Saint-Émilion
Monastère de Saint-Émilion / Sent Milion / Sancti Emiliani
(Sent Milion / Saint-Émilion, Gironda)
L’origen de la col·legiata de Saint-Émilion, així com de la mateixa ciutat, cal cercar-lo en un eremitori excavat a la roca, on es va retirar Emilià de Saujon (Milion o Émilion), un sant que la tradició considera originari de Bretanya (Vannes) i que va viure al segle VIII. Després d’haver professat com a monjo benedictí al monestir de Saujon (coenobium Salginense), es va establir en aquest indret, aleshores deshabitat, adaptant una cova per a les seves necessitats. Hi va morir l’any 767.
Al voltant d’aquest lloc s’hi va formar una comunitat de monjos que Mabillon, en els Annales, ja va considerar benedictina. Cap al 1080, el monestir es trobava en plena decadència, possiblement a causa de les invasions normandes que assolaven la regió i pel fet d’haver caigut sota el control de senyors laics. En aquell moment, el bisbe de Bordeus va intentar reformar-lo: s’hi van establir canonges regulars, però la recuperació no es va fer efectiva fins al 1110, amb l’arribada d’una nova comunitat de canonges agustinians procedents de Saint-Pierre de Lesterps (Charente).
En aquesta nova etapa, ja al segle XII, es va construir una església a la part alta de la vila, en un emplaçament més adient, on també s’hi va bastir un nou monestir. Mentrestant, l’església excavada a la roca, al costat de l’antic eremitori, va mantenir funcions parroquials. La canònica tampoc va perdurar gaire en el temps: el 1308, el papa Climent V la va secularitzar, convertint-la en una col·legiata.
L’existència del monestir benedictí, de la canònica i de la col·legiata ha deixat diversos testimonis arquitectònics a la ciutat. D’una banda, destaca l’antic eremitori d’Emilià, sobre el qual s’aixeca la capella gòtica de la Trinité. També cal esmentar l’església de Saint-Émilion, excavada a la roca i coneguda com a église Monolithe, de data incerta (possiblement dels segles XI-XII), amb un campanar romànic -ara molt modificat- construït al seu damunt. A la part alta de la vila es conserva la col·legiata, que va ser seu de la canònica regular fins al 1308 i, posteriorment, col·legiata secular.
Adrien Dauzats (s. XIX)
Bibliothèque municipale de Bordeaux
Planta de l'església subterrània
Il·lustració de Les vieilles églises de la Gironde
Pierre Lacour (s. XIX)
Bibliothèque municipale de Bordeaux
Léo Drouyn (s. XIX)
Bibliothèque municipale de Bordeaux
- ALLAIN, Chanoine (1894). Une vie inédite de S. Émilion. Analecta Bollandiana. T. XIII. Brussel·les: Société des Bolladistes
- AUBERT, Marcel (1941). Saint-Émilion. Congrès rchéologique de France. CII session. Bordeaux el Bayonne. París: Picard
- BRUTAILS, Jean-Auguste (1912). Les vieilles églises de la Gironde. Bordeus: Feret et Fils
- DUBOURG-NOVES, Pierre (1969). Guyenne romane. La Pierre-qui-Vire: Zodiaque
- FISQUET, Honoré (1867). La France pontificale (Gallia christiana). Bordeaux. París: E. Repos
- GARDELLES, Jacques (1958). L'église haute de Saint-Émilion et les abbayes augustines d'Aquitaine aux XIIe et XIIIe siècles. Annales du Midi, vol. 70/44
- GUADET, Joseph (1841). Saint-Émilion. Son histoire et ses monuments. París: Imprimerie Royale
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 13. París: Bloud et Barral
- MABILLON, Johanne (1704). Annales ordinis S. Benedicti occidentalium monachorum patriarchae. Vol 2. París: Robustel
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- SERBAT, M. L. (1913). Saint-Émilion. Congrès archéologique de France. LXXIX session. París: Picard
Saint-Émilion és proper a Liborna (Libourne), a llevant de Bordeus
- Col·legiata de Saint-Émilion
- Església subterrània
- Capella de la
Trinité (eremitori de sant Émilion)