Borgonya-Franc Comtat

següent >

L’abadia de Bèze es va fundar i dotar econòmicament el 630 gràcies a la iniciativa del duc Amalgari i la seva esposa Aquilina els quals van posar al front de la casa el seu fill Waldalène, fins aquell moment monjo del monestir de Luxeuil (Alt Saona). En els primers temps d’existència la comunitat practicava la Regla de Sant Columbà que després seria substituïda per la de Sant Benet. El rei franc Clotari III (657-673) va posar el monestir sota la seva protecció. Els anys següents foren convulsos a causa de les inestabilitats produïdes pels atacs dels vàndals, els sarraïns o els enfrontaments interns que va arribar a deixar el lloc abandonat i amb la comunitat refugiada a Luxeuil. La restauració monàstica fou impulsada pel bisbe de Langres, Alberic, entre els anys 820 i 830, qui es va encarregar de retornar els béns usurpats, reconstruir el monestir i aconseguir l’oportuna protecció de la monarquia. Alberic va morir el 838 a Bèze. Un altre bisbe protector de la casa fou l’antic abat de Tournus (Saona i Loira) Giló, que 883 va portar les relíquies de sant Prudent de Narbona des d’aquella ciutat, des de Béze es va escampar la devoció a les relíquies a causa dels miracles que hom li atribuïa. El 888 les van haver de traslladar a l’abadia de Saint-Bénigne de Dijon per por d’una invasió normanda, fet que efectivament es va arribar a produir el 939.

El monestir no es va restaurar fins que a finals del segle X hi va intervenir el bisbe de Langres, Brun de Roucy (980-1016) i Guillem de Volpiano, reformador de molts monestirs de la diòcesi i que va arribar a ocupar el càrrec d’abat d’aquest entre el 988 i 1031, any de la seva mort. Amb això s’inaugurava una nova època de prosperitat que va quedar estroncada a causa d’un incendi a les acaballes del segle XII que va obligar el trasllat temporal de la comunitat a l’abadia de Cluny (Saona i Loira). A mitjan del segle XVII un nou episodi bèl·lic va tornar a afectar el monestir, l’església i la major part de les construccions van quedar en ruïna i amb un únic membre de la comunitat. La restauració es va fer amb l’arribada de la congregació de Saint-Maur (1667) que es va encarregar d’aixecar una nova església i monestir, la major part de l’obra es va efectuar ja en el segle XVII. Quan la casa fou suprimida amb la Revolució, només tenia sis monjos, seguidament es van enderrocar la major part de les construccions que s’havien aixecat o restaurat poc abans, ara només hi ha restes d’algunes dependències auxiliars a més de construccions d’època maurista.