L’abadia benedictina de Notre-Dame de Déols (o de Bourg-Dieu) fou fundada a partir de l’any 917 per Ebbes el Noble (874-935), senyor de Déols, i la seva esposa Hildegarde. En aquella època fundacional, Ebbes també va dotar econòmicament el monestir. En el seu establiment hi van intervenir Guillem I d’Aquitània (c. 875-918) i Bernó (c. 850-926), abat de Cluny (Saona i Loira), entre altres personalitats. La participació de Bernó fou rellevant, ja que també va ser abat de Déols i, a la seva mort, Odó de Cluny (c. 878-942) el va succeir en ambdós càrrecs.
L’any 927 es va consagrar l’església del monestir i, també en aquesta època, el rei franc Raül I (890-936) li va confirmar els privilegis. D’altra banda, Déols també fou un lloc de refugi. Cap a l’any 933 hi van arribar monjos de l’abadia de Saint-Gildas de Rhuys (Morbihan, Bretanya), fugint de les incursions normandes, que hi foren acollits temporalment. Raoul le Large († 959) els va traslladar a la nova abadia de Saint-Gildas, a Châteauroux, on els senyors de Déols havien aixecat un nou castell després d’abandonar les antigues possessions de Déols, que van ser ocupades per aquest monestir.
A les acaballes del segle X, en època de Raoul II († 1012), va començar la reconstrucció del monestir, l’església del qual fou consagrada el 1021. Al segle XII es va dur a terme una nova reconstrucció i, el 1107, el papa Pasqual II va consagrar un altar de l’església. Aquesta era una construcció de grans dimensions, amb un atri, tres naus, transsepte i una àmplia capçalera amb presbiteri i deambulatori, que disposava de set capelles radials. El 1211 va caure el campanar sense provocar danys personals.
Al segle XV va patir els efectes de la guerra dels Cent Anys, fet que va marcar l’inici de la seva decadència. Ja al segle XVI, la casa va adoptar el règim comendatari; el 1567 fou ocupada i saquejada a causa de les guerres de Religió. Aquest període d’inestabilitat es va prolongar durant alguns anys i va afectar negativament la vida del monestir. El 1622 se'n va decretar la secularització i l’abadia va passar a mans d’Enric II de Borbó-Condé (1588-1646), duc de Châteauroux. Progressivament, es van anar perdent les seves estructures. Actualment, encara es conserva una torre del campanar i alguns elements del claustre, entre altres restes de menor entitat.
Timpà procedent del monestir
Il·lustració d'Esquisses pittoresques sur le département de l'Indre (1854)
Planta de l'església
L'abbatiale de Notre-Dame de Déols (1927)
Il·lustració d'Esquisses pittoresques sur le département de l'Indre (1854)
Postal antiga, col·lecció particular
- BAUDRILLART, Alfred (1938). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 10. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- FAVIÈRE, Jean (1970). Berry roman. La nuit des temps, 32. Zodiaque
- FAUCONNEAU-DUFRESNE, Victor Albans (1873). Histoire de Déols et de Châteauroux. Vol. 1. Châteauroux: A. Nuret
- GRILLON DES CHAPELLES (1857). Notice sur l’abbaye de Déols. París: N. Chaix
- HUBERT, Jean (1927). L'abbatiale de Notre-Dame de Déols. Bulletin monumental. Vol. LXXXVI. París: Picard
- HUBERT, Jean (1987). L'abbaye exempte de Déols et la Papauté (Xe-XIIe siècles). Bibliothèque de l'École des chartes, vol. 145/1
- LA TRAMBLAIS, Louis Alexandre de; i altres (1854). Esquisses pittoresques sur le département de l'Indre. Châteauroux: Migné
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
Les restes del monestir estan situades al centre històric de Déols, al nord de Châteauroux