L’origen de l’abadia benedictina de Notre-Dame de Fontgombault es remunta a l’entorn de l’any 1000, quan, segons la tradició, aquest indret estava ocupat per l’eremita Gombaud. Amb el temps, al seu voltant s’hi van anar aplegant altres eremites. A la fi del segle XI, el magister Pierre de l’Étoile era al capdavant d’una colònia eremítica que disposava d’una església dedicada a sant Julià de Le Mans.
Il·lustració de Légendes des origines de l'abbaye de Notre-Dame de Fontgombaut
Germà d’Isembaud, fundador de l’abadia de l’Étoile (Viena). Es va relacionar amb altres personalitats del món monàstic, com ara Bernat de Tiron († 1116), Robert d’Arbrissel (c. 1045-c. 1117) o Vidal de Savigny (c. 1050-1122), fundador de Savigny (Manche). Va morir el 1114 i fou enterrat a la sala capitular de Fontgombault. La seva sepultura es va perdre el 1569 a conseqüència de les guerres de Religió, però fou redescoberta l’any 1954.
El 1091, Pierre de l’Étoile va decidir transformar l’eremitori en un monestir benedictí, que es va establir a l’altra banda del riu, i en fou el primer abat. Probablement, un dels eremites era Isembaud († 1140), germà de Pierre de l’Étoile, que cap al 1120 va deixar Fontgombault per fundar altres abadies, entre les quals la de Notre-Dame de l’Étoile (Viena). Aquesta casa va experimentar un ràpid desenvolupament gràcies al suport de la noblesa. Guillem X d’Aquitània (1130), Robert de Lisle, vescomte de Blois (1208), i els comtes de Poitiers, entre altres, hi van contribuir amb donacions que li van permetre acumular béns i propietats per tot el territori circumdant.
Portal occidental
Això li va permetre fundar un nombre important de priorats dependents. El 1145, el papa Eugeni III va confirmar les seves possessions. En aquesta època de prosperitat es va construir la gran església monàstica, que fou consagrada el 1141. Aquesta situació de bonança es va prolongar fins a mitjan segle XIV, quan Fontgombault es va veure afectada per la guerra dels Cent Anys, malgrat haver estat fortificada. Durant la segona meitat del segle XV, un cop restablerta la normalitat, el monestir va ser restaurat. El 1500 s’hi va instaurar el règim comendatari, fet que també va provocar episodis de violència.
Però el cop més greu va arribar el 1569, quan l’abadia fou ocupada pels calvinistes. L’església va quedar pràcticament destruïda i la comunitat es va haver d’acomodar en edificis ruïnosos, una situació que dificultava el desenvolupament normal de la vida monàstica de la reduïda comunitat que encara hi residia. Finalment, l’església va esdevenir inservible i es va habilitar una capella que fou utilitzada fins al 1693, quan es va rehabilitar la capçalera. El 1741, els quatre monjos que encara hi vivien van abandonar el monestir. Posteriorment es va intentar establir-hi altres comunitats, però cap d’aquestes iniciatives no va prosperar.
Portal occidental
Portal occidental
El 1791 el lloc fou venut arran de la Revolució, fet que va agreujar encara més l’estat ruïnós de les construccions. El 1849 va començar la restauració material i també monàstica del lloc amb l’arribada de monjos trapencs, que hi van romandre fins a la seva expulsió el 1903. El 1948 es va restaurar la comunitat benedictina amb monjos procedents de l’abadia de Solesmes (Sarthe) i, des de llavors, forma part de la seva congregació. El 1954, durant les obres de restauració, es va descobrir el sepulcre de Pierre de l’Étoile, que fou traslladat i condicionat a l’església, consagrada de nou aquell mateix any.
L’església actual conserva l’estructura del segle XII. Es tracta d’una construcció de tres naus que comuniquen amb el transsepte. A continuació s'obre la capçalera, formada per un espai presbiteral flanquejat per dues naus paral·leles al transsepte. Disposa d´una girola que comunica amb les naus laterals de l´església. Aquesta girola té tres capelles radials, a les quals cal afegir dues capelles absidals més, obertes als braços del transsepte. Tota aquesta capçalera no segueix exactament el mateix eix que les naus, sinó que presenta una lleugera desviació. Les naus de l’església s’havien perdut i van ser reconstruïdes, ja que només se n’havien conservat parcialment els murs laterals. El portal de ponent, de mig punt i amb decoració escultòrica, també és medieval.
L'església en ruïnes
Il·lustració d'Esquisses pittoresques sur le sépartement de l'Indre (1854)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració d'Esquisses pittoresques sur le sépartement de l'Indre (1854)
Bibliothèque nationale de France
Il·lustració de Les vies des saints du Poitou
Postal antiga, col·lecció particular
- AUBERT, R. (1971). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 17. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1912). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 5. Bourges. Abbaye de Ligugé
- CHERGÉ, Charles de (1856). Les vies des saints du Poitou. Poitiers: Dupré
- DAMOURETTE, Louis (1884-85). Légendes des origines de l'abbaye de Notre-Dame de Fontgombaut. Revue du Centre. Châteauroux: Majesté
- DEMENAIS, L. (1921). L'église abbatiale de Fontgombault. Bulletin monumental, vol. 80. Société française d'archéologie
- FAVIÈRE, Jean (1970). Berry roman. La nuit des temps, 32. Zodiaque
- FONTGOMBAULT (2005). Abbaye Notre-Dame de Fontgombault. Moisenay: Gaud
- HENRIET, Jacques (1987). L'abbatiale Notre-Dame de Fontgombault. Congrès archéologique de France, 142 ss. Société française d'archéologie
- LA TRAMBLAIS, Louis Alexandre de; i altres (1854). Esquisses pittoresques sur le département de l'Indre. Châteauroux: Migné
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- TIRET, Jean (1954). La sépulture de Pierre de l'Étoile à Fontgombault. Bulletin Monumental, vol, 122/3
L’abadia de Fontgombault està situada a la comuna del mateix nom, a la riba del riu Cruesa, entre Châteauroux i Poitiers