Abadia de Saint-Georges-du-Bois
S Georgius de Nemore / S Georgius in Bosco
(Saint-Martin-des-Bois, Loir i Cher)
La creació del monestir de Saint-Georges-du-Bois fou impulsada per sant Innocenci, bisbe de Le Mans entre els anys 532 i 543, amb la intervenció del rei merovingi Khildebert I (c. 496-558) i de la seva esposa, Ultrogoda († d. 567). La reina en va afavorir la construcció i hi aportà algunes relíquies de sant Jordi, a qui es va dedicar la casa. Segons la tradició, es tractava d'un braç d'aquest sant.
El monestir ja estava poblat per monjos a mitjan segle VI. Innocenci coneixia la Regla de Sant Benet i sembla que la va introduir en aquest monestir. També s'esmenta la relació del bisbe amb Benet de Núrsia (480-547), a qui hauria demanat alguns monjos formats al seu entorn per poblar fundacions monàstiques del seu bisbat. Dom Piolin explica que el bisbe Aiglibert (670-705) va restaurar aquesta casa, que havia caigut en mans de laics, i hi va establir una comunitat benedictina formada per seixanta monjos. Aquest primer monestir va desaparèixer durant el segle IX a causa de les invasions dels vikings i el lloc va romandre abandonat durant molts anys.
L'any 1045, Jofre II Martell (1006-1060), comte d'Anjou, va restaurar la vida monàstica del lloc i hi va instaurar una canònica agustiniana. Per assegurar-ne el futur, la va dotar amb diverses donacions de béns, parròquies i altres drets. En aquella mateixa època, la casa comtal també havia fundat la col·legiata secular de Saint-Georges de Vendôme (Loir i Cher). Ambdues institucions van mantenir una estreta relació i, durant el darrer quart del segle XI, alguns canonges de Vendôme es van traslladar a Saint-Georges-du-Bois com a canonges regulars.
En poc temps, la casa ja tenia set priorats que en depenien. Malgrat això, amb el pas dels segles va anar decaient i, el 1725, se'n va demanar la incorporació a l'orde de Prémontré. Quan hi van arribar els premonstratencs procedents de la propera abadia de l'Étoile (Loir i Cher), només hi restava un canonge. L'arribada de la nova comunitat no va revertir aquesta decadència, tot i que l'abadia es va poder mantenir fins a la Revolució. Arran d'aquells fets, el conjunt va passar a mans de particulars i es va convertir en una residència.
L'adaptació a les noves funcions va comportar l'escurçament de l'església, amb l'enderroc dels dos primers trams de la nau, que estaven en ruïnes, i la construcció d'una nova façana, tot i que l'edifici no va recuperar el culte. A la fi del segle XX, la propietat va tornar a l'Església i, entre els anys 2001 i 2021, s'hi va restablir la vida monàstica amb l'arribada d'una nova comunitat benedictina. Posteriorment, el lloc va quedar sota la responsabilitat del bisbat de Blois. Es conserva parcialment l'església, que encara manté elements medievals, així com la sala capitular. El conjunt fou víctima d'un incendi l'any 2022.
Postal antiga, col·leció particular
Detall de la portada de la catedral de Le Mans (Sarthe)
Bibliothèque nationale de France
- ARDURA, Bernard (1993). Abbayes, prieurés et monastères de l'ordre de Prémontré. Nancy: Presses U. De Nancy
- BESSE, Jean-Martial (1920). Abbayes et prieurés de l'ancienne France, vol. 8, Tours. París : Picard
- GUÉRIN, Paul (1888). Les Petits Bollandistes. Vies des saints. Vol. 7. París: Bloud et Barral
- GUYARD DE LA FOSSE, Jean-Baptiste (1837). Histoire des évêques du Mans. Le Mans: Piété et Éducation
- PIOLIN, Dom Paul (1851-56). Histoire de l’Église du Mans. Vols. I i III. París: Julien, Lanier et Cie. Ed.
- SAINT-MAUR, Congregació de (1856). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 14. París: Typographia Regia
- SAINT-VENANT, R. de (1896). Une excursion a Authon, St. Arnoult, Montoire & St-Georges-des-Bois. Bulletin de la Société Archéologique Scientifique et Littéraire du Vendomois. Vol. XXXV. Vendôme
El monestir es troba a la comuna de Saint-Martin-des-Bois (Loir i Cher), prop de Vendôme, entre Blois i Le Mans