El monestir de la Trinité de Vendôme fou fundat per Jofre II Martell —comte de Vendôme entre 1032 i 1056, i d’Anjou entre 1040 i 1060— i la seva esposa, Agnès de Borgonya (c. 995-1068), en una data indeterminada que cal situar entre els anys 1032 i 1040. Una llegenda atribueix la iniciativa fundacional a una visió prodigiosa tinguda pels comtes. També s’ha considerat que els primers monjos haurien arribat de l’abadia de Marmoutier (Tours, Indre i Loira), fet que no s’ha pogut confirmar.
Campanar (s. XII)
El primer abat de la Trinité fou Renaud, procedent de l’abadia de Saint-Nicolas d'Angers (Maine i Loira). La construcció del primer conjunt monàstic hauria començat cap al 1032 i l’any 1035 ja estaria acabada la capella, que encara es conserva, tot i les nombroses modificacions que ha sofert. L’any 1040 es va oficialitzar la fundació amb l’assistència d’un gran nombre de personalitats. En aquella ocasió es va consagrar la nova església abacial, malgrat que les seves obres tot just havien començat.
Jofre II també va aportar nombrosos béns i drets que van enriquir la casa i hi va dipositar la preuada relíquia de la Llàgrima Santa, que s’hi va venerar. Quan el 1056 va retornar el títol de comte de Vendôme a Foulques († 1066), es va reservar els drets que tenia sobre aquesta abadia. El 1061, el papa Nicolau II (1059-1061) va confirmar la fundació i les possessions del monestir, i els anys 1097 o 1098 el papa Urbà II (1088-1099) li va concedir el privilegi d’exempció, posant l’abadia sota la jurisdicció directa de la Santa Seu. Geoffroi de Vendôme (c. 1070-1132) fou abat d’aquesta casa entre els anys 1093 i 1132. Fou un personatge influent, molt vinculat al papa Urbà II, i va deixar diversos escrits de caràcter religiós.
En el darrer quart del segle XIII va començar la reconstrucció de l’església en estil gòtic, una obra que es va prolongar durant molt de temps a causa, entre altres motius, de la guerra dels Cent Anys. El 1539 va morir el darrer abat regular de Vendôme i, des d’aleshores, l’abadia fou governada per abats comendataris. A causa del relaxament de la disciplina monàstica, l’abat Sablet va impulsar la incorporació de la comunitat a la congregació de Saint-Maur, fet que es va fer efectiu el 1621. Els maurins hi van romandre fins a la Revolució Francesa, quan el 1790 es va extingir la vida comunitària. La Trinité de Vendôme fou més afortunada que molts altres monestirs i s’ha conservat en bona part.
L’església és una construcció essencialment gòtica, però encara conserva elements de la primera època, com ara el creuer del segle XI. És un edifici de tres naus i vuit trams, construïts entre els segles XIV i XV, des del creuer fins als peus del temple. La façana és de començament del segle XVI. La capçalera és complexa, amb el presbiteri (segle XIV) envoltat per un deambulatori amb diverses capelles radials, del segle XIII. El campanar també és antic i constitueix un notable exemplar del segle XII. Entre les altres dependències cal destacar la primitiva capella fundacional, molt modificada, i la sala capitular, que conserva pintures murals del segle XII.
L'església des del claustre
L'església des del claustre
Sala capitular
Sala capitular
Sala capitular. La pesca miraculosa (s. XII)
Capella primitiva, molt modificada
Bibliothèque nationale de France
Segell de l'abadia
Il·lustració de Voyage à la Sainte-Larme de Vendôme
Segons Armorial général de France
Bibliothèque nationale de France
Esquema de la planta de l'església
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
Caplletra de Moralia in Job (s. XII)
Procedent del monestir
Vendôme. Bibliothèque municipale, Ms. 48
Crist i l'abat Geoffroi de Vendôme
Il·lustració d'un manuscrit procendet del monestir
Vendôme. Bibliothèque municipale, Ms. 193
Sepulcre a l'església de l'abadia
Louis Boudan (1695)
Bibliothèque nationale de France
Postal antiga, col·lecció particular
Postal antiga, col·lecció particular
Armari del reliquiari de la Llàgrima Santa
Louis Boudan (1695)
Bibliothèque nationale de France
Segons la tradició, aquesta relíquia correspon a una llàgrima vessada per Crist davant la tomba de Llàtzer. La llegenda explica que fou recollida per un àngel i lliurada a Maria Magdalena, qui la va portar a la Gàl·lia i la va confiar al bisbe Maximí d’Ais († c. 80), que l’hauria assistida en la seva mort. Més endavant, l’emperador Constantí l’hauria traslladat a Constantinoble, on es va conservar fins que, l’any 1040, Jofre II Martell la va rebre de mans de l’emperador bizantí Miquel IV i la va dipositar al monestir que havia fundat.
Reliquiari que contenia la Llàgrima Santa
Il·lustració de Voyage à la Sainte-Larme de Vendôme
Malgrat aquesta narració llegendària, la relíquia no apareix documentada fins a les acaballes del segle XII, relacionada amb un fet miraculós. Consistia en una peça de cristall de roca que contenia una gota d’aigua, a la qual, amb el temps, es van afegir diversos elements ornamentals. La relíquia figura inventariada entre els béns de l’abadia en època revolucionària (1790), però el 1793 va perdre els valuosos elements d’orfebreria que l’acompanyaven. El 1803 era en poder del bisbe d’Orléans; posteriorment se'n va perdre el rastre.
Reliquiari que contenia la Llàgrima Santa
Il·lustració de Voyage à la Sainte-Larme de Vendôme
Reliquiari que contenia la Llàgrima Santa
Il·lustració de Voyage à la Sainte-Larme de Vendôme
Reliquiari que contenia la Llàgrima Santa
Il·lustració de Voyage à la Sainte-Larme de Vendôme
- BEAUNIER, Dom (1905). Recueil historique des Archêvechés, Évêchés, Abbayes et Prieurés de France. Vol. 1. Province ecclésiastique de Paris. París: Poussielgue
- CROYÈRE, Dominique (1998). L'église primitive de la Trinité de Vendôme. Bulletin de la Société archéologique, scientifique et littéraire du Vendômois
- CROZET, René (1963). Le monument de la Sainte Larme à la Trinité de Vendôme. Bulletin Monumental, 121
- ISNARD, Isabelle (2009). La Sainte Larme de l’abbaye de la Trinité de Vendôme: Architecture, décor et mobilier liturgique. Revue Mabillon
- MÉTAIS, Charles; ed. (1894). Cartulaire de l'abbaye cardinale de la Trinité de Vendôme, vol. 2. París: Picard
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- PLAT, Gabriel (1934). L’église de la Trinité de Vendôme. París: H. Laurens
- ROCHAMBEAU, Achille de (1874). Voyage à la Sainte-Larme de Vendôme. Vendôme: Lemercier
- SAINT-MAUR, Congregació de (1744). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 8. París: Typographia Regia
- SIMON, Gaël (2015). Espace et société à Vendôme du 11e au début du 19e s. : fonctionnement et fabrique d'une ville intermédiaire sur le temps long. Tesi doctoral. Université François-Rabelais de Tours
- SIMON, Michel (1834). Histoire de Vendôme et de ses environs, vol. 2. Vendôme: Henrion-Loiseau
Vendôme està situada entre les ciutats de Le Mans i Orleans