Abadia de Grandmont

Monestirs

Monestirs de Nova Aquitània

Abadia de Grandmont

< anterior

Inici

França

Nova Aquitània

Alta Viena

següent >

castellano

Alta Viena

Pràcticament no queda res de l’abadia de Grandmont que en el seu temps fou la casa mare de l’orde del mateix nom que es va expandir a l’edat mitjana des d’aquest punt. El seu origen es troba en la persona d’Esteve de Thiers, fill del vescomte de Thiers, qui va néixer en aquella ciutat el 1046 i que de ben jove va viatjar a Itàlia on es va formar al costat del bisbe de Benevento i va conèixer les experiències de tipus eremític que es portaven a terme en aquelles terres. Després d’una estada a Roma va tornar a l’Alvèrnia i el 1076 es va retirar per practicar l’eremitisme en un lloc apartat, a Muret, prop de Llemotges. Després d’un període de vida solitària va començar a ésser conegut pels habitants d’aquelles muntanyes i finalment s’hi van aplegar altres eremites arribant a formar una comunitat de caire cenobític. Gràcies a la popularitat que va prendre, va rebre protecció de la noblesa i el 1112 es consagrava una església en aquell lloc. L’impulsor d’aquell establiment va morir a Muret el 1124.

Ruïnes de Grandmont

Grandmont

La iniciativa cal situar-la dins els corrents de l’època que cercaven un retorn a les pràctiques cenobítiques més estrictes apartant-se del món, que va donar pas a diferents ordes religiosos com la Camàldula, els cartoixans o aquest de Grandmont, entre altres. A partir d’aquest establiment es van fundar altres centres eremítics a les rodalies i més endavant donaria pas a la creació de l’orde de Grandmont que disposaria d’un regla o norma de conducta interna molt estricta i amb el reconeixement de la seva activitat per part de la Santa Seu, que aniria donant la seva aprovació als diferents termes de la regla, alhora que li atorgava el privilegi d’exempció. El 1125, ja mort el fundador, la comunitat es va traslladar al proper lloc de Grandmont, el 1166 s’acabava la construcció d’una nova església, data en que es va consagrar amb tota solemnitat i amb presència de diversos bisbes i abats d’altres monestirs.

Restes de la muralla de Grandmont

Reliquiari de sant Esteve de Muret
procedent de l'abadia de Grandmont
Ara a Saint-Sylvestre (Alta Viena)
D'una fotografia de Mossot, a Wikimedia Commons

Sant Esteve i Hug Lacerta
Placa d'esmalt del retaule de Grandmont
Museu de Cluny, París
Wikimedia Commons

Els grandmontesos s’expandirien ben aviat pels territoris de l’actual França on centrarien la seva activitat des d’aquesta casa mare, a la Península Ibèrica van arribar a establir dues cases a Navarra: a Tudela i Estella. El 1189 es canonitzaria a sant Esteve de Grandmont i amb aquest motiu es va fer construir un nou altar amb una esplèndida decoració d’esmalts, del que encara en queda algun vestigi, obra paradoxalment contrària a l’esperit de pobresa que impulsava aquell orde. Aquell altar incorporava, a més de les relíquies de sant Esteve, altres arquetes que s’anirien afegint després, modificant l’altar original. Actualment només es conserva una d’aquelles peces, ara a Ambazac, a més de dues plaques esmaltades al Museu de Cluny de París.

Dos bisbes amb l'arqueta de sant Esteve de Muret
Dibuix d'una miniatura del Speculum Grandimontis
Publicada a Histoire de l’abbaye de Grandmont

Sant Mateu
Esmalt del retaule de Grandmont
Museu del Louvre, París
© 1995 RMN / Daniel Arnaudet

Després d’una època de certa decadència, l’any 1317 el papa Joan XXII va reformar l’estructura de Grandmont, donant la categoria d’abadia al fins llavors priorat de Grandmont, a més va reduir a 39 el nombre de priorats que hi depenien, agrupant les nombroses cel·les que fins aquell moment tenien, també va establir el sistema d’elecció de priors i abat de les diferents cases monàstiques. El 1363 l’abadia de Grandmont fou víctima de la guerra dels Cent Anys i els episodis de destrucció es van repetir en molts dels seus priorats. A partir del 1471 l’abadia va començar a estar regida per abats comendataris, en aquella data fou designat l’abat Carles II de Borbó, també arquebisbe de Lió entre altres càrrecs i que mai va estar a Grandmont, aquest règim de comenda es va mantenir fins el 1563, quan els monjos van tornar a triar el seu abat. El 1770 hom va intentar la reforma de l’observança de les cases de l’orde però el seu rebuig per certs sectors va acabar amb la supressió de l’orde el 1772, oficialitzada amb una butlla papal. El 1788 els edificis del monestir ja es trobaven en ruïna. Els béns mobles es van perdre en la seva majoria i altres es van dispersar. Actualment queden a Grandmont escassos vestigis del monestir.

Carles II de Borbó, primer abat comendatari de Grandmont
Jean Hey, Alte Pinakothek, Munic
Fotografia de Wikimedia Commons

Arqueta d'Ambazac, procedent del retaule de Grandmont

Detall de l'arqueta d'Ambazac

Bibliografia:
- GABORIT, Jean-René (1976). L'autel majeur de Grandmont. Cahiers de civilisation médiévale. Núm. 75
- GUIBERT, Louis (1877). Destruction de l’ordre et de l’abbaye de Grandmont. Paris / Linoges: Champion / Ducourtieux
- HASQUENOPH, Sophie (2009). Histoire des ordres et congégations religieuses. Champ Vallon
- LECLER, A. (1907-1911). Histoire de l’abbaye de Grandmont. Bulletin de la Société archéologique et historique du Limousin. Limoges: Ducourtieux
- MASOLIVER, Alexandre (1980). Història del monaquisme cristià. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Situació:

Al nord de Llemotges

Baldiri B. - Gener de 2014