Una església situada en aquest lloc i dedicada a la Mare de Déu fou donada el 1086 al monestir de Sant Miquel de Cuixà, fet que es va reproduir el 1098, quan va ser donada a Santa Maria d’Arles, i que fa pensar que per alguna causa, la donació anterior no va acabar bé. Més endavant, el 1130, es va consagrar novament aquella església, sense fer cap referència als monestirs anteriors. Devien existir tensions entre el bisbat d’Elna i Cuixà pel sotmetiment d’aquesta església, diferències que van acabar amb la cessió definitiva al bisbat el 1134.

El 1136 el bisbe hi va establir una comunitat de canonges agustinians que en certa manera estava sotmesa al capítol canonical d’Elna. El lloc va anar adquirint importància, alhora que es feia amb un important patrimoni. La seva situació econòmica va permetre bastir de nou l’església, obra que es va portar a terme a cavall dels segles XII i XIII. Com a nota interessant, per fet de no ser gens habitual, cal esmentar que aquesta era una canònica doble, amb monges que residien es unes dependències adjacents a les dels canonges i que haurien d’utilitzar la mateixa església. Hom té constància de l’existència de monges, al menys des del 1169.