Abadia de Santa Maria de Fontfreda
Sainte-Marie de Fontfroide / Fonfroide / Fonfrède / Fonte Frigido
(Narbona / Narbonne, Aude)
L'abadia cistercenca de Fontfreda tindria el seu origen en un primer monestir que el 1093 es va establir en aquestes terres gràcies al suport del vescomte Eimeric I de Narbona, possiblement aplegant alguns establiments de caràcter eremític estesos per aquest territori, aquella primera casa seria seguidora de la regla de Sant Benet.
El 1144 la comunitat de Fontfreda es va dirigir a l'abadia de la Grand Selva (Tarn i Garona) amb la finalitat de posar-se sota les directrius cistercenques, i així va esdevenir "filla" d'aquell monestir gascó. Al seu torn, fou a partir de l'abadia de Fontfreda que, l'any 1151, es va fundar el monestir de Poblet, ja a Catalunya. El monestir es va convertir un centre fonamental per a la lluita contra el catarisme, el papa Innocenci III va designar dos legats triats entre els membres d'aquesta abadia que s'encarregaren de defensar l'ortodòxia catòlica davant l'heretgia. Aquesta posició capdavantera va resultar profitosa pel monestir, que es va beneficiar dels béns dels càtars. El segle XIV va coincidir amb una època de puixança, fou dirigit per abats poderosos i influents, com ara Jacques Fournier (abat entre els anys 1311 i 1317) que va ser bisbe i més endavant papa, amb el nom de Benet XII (1334-1342).
L'any 1476, Fontfreda va passar a tenir abats comendataris, que es beneficiaven del càrrec i de les rendes, però no tenien cap obligació estricta envers el monestir. Aquesta situació va empobrir profundament la comunitat, mentre que els abadiats passaven a mans de famílies poderoses. A causa d'aquesta situació, el 1764 es va decretar l'extinció del títol d'abadia, l'establiment i els seus béns van passar a estar governats pel bisbat d'Elna. A finals del segle XVIII escara es van fer obres de millora. La situació es va mantenir fins a la Revolució i el 1791 es va començar a desmantellar, el lloc va passar a propietat pública i a mans de l'hospici de Narbona, que l'any 1833 el va vendre a un particular i a partir d'aquí va començar la valoració i recuperació de les construccions.
Entre el 1858 i 1901 hi hagué un intent de recuperació monàstica, que no va tenir continuïtat. El 1908 va tornar a mans particulars i es va promoure la seva recuperació i restauració. El conjunt arquitectònic és força important i comprèn l'església conventual, el claustre amb les seves dependències annexes i el palau abacial. L'església es va començar a mitjan segle XII, és de tres naus amb creuer, a la nau del sud s'hi van afegir cinc capelles en el segle XIV. El claustre es va començar en el segle XII i es va reformar profundament en el XIII. Els capitells són decorats amb motius florals. A la galeria de llevant s'obre una magnífica sala capitular, bastida entre els segles XII i XIII.
Filiació de Fontfreda
Segons l'Originum Cisterciensium (L. Janauschek, 1877)Abadia de la Grand Selva (Tarn i Garona) / 1145
Abadia de Fontfreda / 1146
Monestir de Poblet (Conca de Barberà) / 1151
Monestir de Vallbona (Rosselló, Pirineus Orentals) / 1242
- ANDOQUE, Nicolas (2008). Ancienne abbaye cistercienne de Fontfroide. Moisenay: Gaud
- ANDOQUE, Nicolas d’; i altres (1996). Antiga abadia cistercenca de Fontfreda. Moisenay: Gaud
- CAUVET, E. (1875). Étude historique sur Fonfroide. Montpeller: Seguin
- DIMIER, Anselme (1971). Fontfroide. Dictionnaire d’histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 17. París: Letouzey et Ané
- FAURE, Hippolyte (1894). Recherches historiques sur l’abbaye de Fontfroide. Narbona: Caillard
- GRÈZES-RUEFF, François (1977). L'abbaye de Fontfroide et son domaine foncier aux XIIe-XIIIe siècles. Annales du Midi, núm. 133
- JANAUSCHEK, Leopoldus (1877). Originum Cisterciensium. Vol. 1. Viena
- LEENHARDT, Camille (1911). Fonfrède-Fontfroide. Quelques notes tirées de ses archives, 1185-1910. Cahors: Coueslant
- REBIÈRE, Jean-Loius (2020). Le cellier de l’abbaye de Fontfroide. Oculus: Bulletin de l’abbaye de Fontfroide, núm. 23
- SAINT-MAUR, Congregació de (1739). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 6. París: Typographia Regia