Priorat de Santa Maria de la Daurada

Aquella capella primitiva tindria plana decagonal i, en el segle V, es va decorar el seu interior amb mosaics de fons d’or, ara perduts, d’aquí el sobrenom de “la Daurada”. Des del 844 hom té notícia de l’existència d’una comunitat benedictina en aquesta església de Santa Maria, gràcies a un diploma de Carles el Calb, que confirmava uns privilegis de l’època de Lluís el Pietós. Al segle XI el seu patrimoni s’hauria esgotat, el 1077 el bisbe de Tolosa va renunciar als seus drets sobre el monestir i el va cedir a Cluny, passant a dependre directament de Moissac, com a priorat seu.

En els segles XV i XVI va començar la seva decadència, en part motivada per la introducció de priors comendataris i el relaxament de la vida monàstica regular. Es va intentar el seu redreçament amb la introducció de la congregació de Saint-Maur. El 1639 s'hi va fer un noviciat. Al segle següent, l'estat de les construccions va aconsellar el seu enderroc, que va començar l'any 1761 i que va representar la pèrdua de la seva antiga i valuosa decoració. Un nou edifici es va començar a aixecar a partir del 1765. Arran d'aquest fet, i sobretot de la Revolució, es va perdre bona part del seu valuós claustre. L'església va esdevenir parroquial, i la resta dels edificis s'utilitzaren amb finalitats industrials.