A l’època de la fundació d’aquest monestir aquest territori estava cobert d’aigua, amb illes entre els aiguamolls. Al nord d’aquí, en una d’aquelles illes, s’aixecava una fortificació que pertanyia als comtes de Poitiers. La tradició diu que Emma, esposa de Guillem Braç de Ferro, comte de Poitiers i també duc d’Aquitània (963-995), en el decurs d’una cacera va trobar de manera sobrenatural les ruïnes d’una antiga capella on cap el 976 hi va fundar un primer monestir amb monjos procedents de l’abadia de Saint-Julien de Tours i que va dedicar a sant Pere. Pels volts de l’any 1005 el comte Guillem III de Poiters, fill de l’anterior, va donar la casa forta a la comunitat de monjos que van començar el trasllat del seu monestir des del que en endavant seria conegut com Saint-Pierre-le-Vieux. Després de portar a bon terme les construccions i reformes pertinents, l’any 1010 es va consagrar la nova església en el lloc actual.

L'església des de ponent

Naus de l'església

Aquest nou establiment va gaudir d’una llarga època de prosperitat sobretot gràcies a les donacions rebudes, en aquell temps la casa va participar molt activament en el procés de dessecament dels aiguamolls. Cap el 1020 Maillezais va fondar el priorat de Notre-Dame de Vouvant, també va intervenir en la fundació de Saint-Étienne de Vaux (Charente Marítim) cap el 1075. D’altra banda també va patir episodis adversos, com ara un atac el 1236. Ja al segle següent, el papa Joan XXII va emprendre una àmplia reorganització de les diòcesis que va afectar particularment aquest monestir ja que el 1317 va esdevenir una seu episcopal tot i el seu aïllament i la proximitat amb Luçon, que també va resultar designada com a cap de diòcesi. L’abat Pouvreau va esdevenir el primer bisbe de la diòcesi de Maillezais i l’església monàstica fou la nova catedral. De totes maneres el monestir va conservar la seva comunitat benedictina. El 1562 la catedral i monestir van resultar malmesos i saquejats a causa de les guerres de Religió.

Maillezais