Es considera que la canònica de Saint-Pierre d’Airvault fou fundada cap a l’any 991 per la vescomtessa Aldearda (c. 950-1010), vídua d’Herbert I († c. 987), vescomte de Thouars. En aquell moment, també es va dotar econòmicament la casa, destinada a acollir una comunitat de canonges. No fou fins a començament del segle XI que hi arribaria una comunitat regular.
L’any 1096, el bisbe de Poitiers va regularitzar la situació de la canònica, va nomenar el primer abat, Pierre de Sainte-Fontaine († 1110), procedent de Saint-Pierre de Lesterps (Charente), i establí que s’havia de seguir la Regla de Sant Agustí. L’any 1100 es va consagrar l’església, i és en aquest context que Airvault va participar en la introducció de canonges regulars a l’abadia de Toussaint d’Angers (Maine i Loira), cosa que indica que la casa ja s’havia consolidat i gaudia de prestigi. Al segle XII, els papes Pasqual II i Innocenci II van posar l’abadia sota protecció pontifícia.
Després de patir els efectes de la guerra dels Cent Anys, es van haver de fer reparacions a les seves estructures. A partir de 1477 l’abadia fou dirigida per abats comendataris, règim que es va consolidar definitivament a partir de 1546. L’any 1569, durant les guerres de Religió, les dependències monàstiques van quedar destruïdes i, des d’aleshores, la comunitat va sobreviure de manera precària. El monestir fou oficialment suprimit el 1768, però la comunitat de canonges, llavors ja seculars, es mantingué fins a la Revolució, el 1791. El 1802, l’església adquirí la categoria de parròquia.
L’església de l’antiga abadia és un edifici de tres naus amb transsepte, precedit per un nàrtex que té una capella adossada al costat sud. La capçalera, amb presbiteri i deambulatori, es completa amb tres absidioles radials. L’edifici actual és fruit de les obres dutes a terme després de les guerres de Religió, quan el monestir va perdre definitivament el claustre i les dependències annexes. Després de la Revolució, l’església es va adaptar a la funció parroquial i fou objecte de diverses restauracions. No fou fins al darrer quart del segle XX que es van recuperar algunes de les estances de l’antic complex monàstic.
- ARNAULD, Charles (1843). Deux-Sèvres. Première série : monumens religieux, militaires et civils du Poitou. Niort: Robin
- BAUDRILLART, Alfred (1909). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 1. París: Letouzey et Ané
- BEAUCHET-FILLEAU, Henri (1859). Recherches sur Airvau, son château et son abbaye. Mémoires de la Société des Antiquaires de l’Ouest. Poitiers / Paris
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- FILLION, Bénédicte; i altres (2004). Airvault, ancienne abbatiale Saint-Pierre. Congrès archéologique de France, 159e session, 2001, Deux-Sèvres. Société française d’archéologie
- MARTIN, Gabriel (1911). Ordinaire de l'abbaye Saint-Pierre d'Airvault : XIVe – XVIe siècles. Archives historiques du Poitou, 40
- OURSEL, Raymond (1984). Haut-Poitou roman. La nuit des temps, 42. Zodiaque
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia