Abadia de Notre-Dame de Celles
Abbaye de Celles / Celesium / Cellam / Cella S Mariae
(Celles-sur-Belle, Deux-Sèvres)
Gràcies a una donació efectuada pel duc Guillem d’Aquitània (c. 969-1030) l’any 1010, el lloc de Celles passà a dependre de l’abadia de Saint-Maixent (Deux-Sèvres), situada al nord d’aquí. Es considera que en aquesta època, mentre fou domini de Saint-Maixent, ja s’hi havia establert un priorat, probablement fundat durant la primera meitat del segle XI, però la seva vinculació a aquella poderosa abadia en va limitar el desenvolupament.
A finals del mateix segle, el lloc va ser ocupat per canonges agustinians procedents de l’abadia de Saint-Pierre de Lesterps (Charente). Ben aviat esdevingué un centre d’atracció de fidels, afavorit per la devoció a una imatge de la Mare de Déu. Cap al 1137-1140 el priorat fou erigit en abadia, que conegué un període de prosperitat gràcies a la fama miraculosa de la imatge i a la seva situació privilegiada, en un dels ramals del Camí de Sant Jaume de Compostel·la. Aquesta circumstància també li permeté acollir personatges il·lustres, entre els quals alguns reis. A mitjan segle XII, el bisbe de Poitiers, Gilbert de La Porrée, la desvinculà definitivament de l’abadia de Lesterps.
Aquesta etapa de creixement es va veure interrompuda pels efectes de la guerra dels Cent Anys. A la segona meitat del segle XV hi ha constància de treballs de reconstrucció a l’església i al claustre. El 1568, durant les guerres de Religió, la vila de Celles fou ocupada pels calvinistes i l’abadia patí greus destruccions. En aquell moment també començà a ser dirigida per abats comendataris. El 1651 la comunitat s’integrà a la congregació de Sainte-Geneviève i es promogué la reconstrucció de l’església, en ruïnes des de feia prop d’un segle, així com de la resta del conjunt monàstic. L’abadia de Celles es mantingué activa fins al 1791, quan fou abandonada pels canonges arran de la Revolució.
L’any 1801 es restablí el culte a l’església, que passà a tenir funcions parroquials, mentre que el monestir va esdevenir propietat privada, situació que es mantingué fins al 1971, quan passà a mans públiques. Es conserva l’església, reconstruïda al segle XVII després de la destrucció causada per les guerres de Religió. És un edifici de tres naus amb transsepte i capelles laterals, que, malgrat ser d’època moderna, adopta l’estructura pròpia d’una església gòtica. De l’etapa medieval conserva encara la torre campanar, situada sobre l’atri d’entrada, amb una porta romànica polilobulada. A llevant s’aixeca un gran edifici que allotjava les dependències conventuals del segle XVII.
- ARNAULD, Charles (1843). Deux-Sèvres. Première série : monumens religieux, militaires et civils du Poitou. Niort: Robin
- BAUDRILLART, Alfred (1953). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 12. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- BOUVART, Patrick (2011). Celles-sur-Belle (Deux-Sèvres). Abbaye de Celles-sur-Belle. Archéologie médiévale. Núm., 41
- CAUDE, Élisabeth (2004). Une reconstruction gothique au coeur de l’àge classique. L’abbatiale de Celles-dur-Belle. Congrès archéologique de France, 159e session, 2001, Deux-Sèvres. Société française d’archéologie
- JEANNEAU, François (2004). Les bâtiments abbatiaux de Celles-sur-Belle. Congrès archéologique de France, 159e session, 2001, Deux-Sèvres. Société française d’archéologiev
- LARGEAULT, Alfred (1900). Notre-Dame de Celles (Deux-Sèvres) son abbaye, son pèlerinage. Parthenay: Cante
- LÉVRIER, Gabriel (1865). Historique de l'abbaye de Celles. Niort: Th. Mercier
- RICHARD, Alfred (1886). Chartes et documents pour servir a l’histoire de l’abbaye de Saint-Maixent. Archives Historiques du Poitou. Vol. XVI-XVIII. Poitiers
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia