L’abadia benedictina de Bassac fou fundada per Wardrad i Rixendis, senyors del lloc de Jarnac, situat a ponent d’aquí, després d’una peregrinació a Roma. Els fundadors obtingueren la corresponent autorització l’any 1002 i, per garantir el desenvolupament de la nova casa, la van dotar econòmicament. L’església fou dedicada a sant Esteve i beneïda pel bisbe Grimoard d’Angulema.
Finestral de l'església (s. XV)
La primera comunitat que s’hi establí provenia del monestir de Saint-Cybard d’Angulema, i el seu primer abat fou Ademar, també procedent d’aquella casa. A la seva mort, els fundadors foren enterrats a l’església abacial. A finals del segle XI, el papa Urbà II va intervenir en els afers del monestir per corregir algunes negligències en el seguiment de la regla; el 1095 la casa de Bassac fou posada sota la tutela del monestir de Saint-Jean-d'Angély (Charente Marítim), dependència que es mantingué fins al 1246.
Durant el tercer quart del segle XIII, sota l’abadiat de Guillaume de Vibrac, es reconstruí l’església monàstica, de la qual es conserva encara la façana, tot i que modificada. L’any 1346, la comunitat de Saint-Jean-d'Angély es refugià a Bassac a causa de la destrucció del seu monestir. Aquelles circumstàncies van propiciar la fortificació del lloc, mesura que no va impedir que, el 1434, l’abadia fos saquejada durant la guerra dels Cent Anys, quedant en ruïnes. Això va obligar a emprendre una nova reconstrucció de gran abast. A partir de 1538, amb l’abat Jean II, la casa començà a ser governada per abats comendataris.
L’any 1562 el monestir fou novament saquejat i arruïnat, aquesta vegada en el marc de les guerres de Religió, que tornarien a afectar-lo diverses vegades. La seva reconstrucció es va allargar en el temps, i durant el segle XVII es van anar refent les dependències malmeses. El 1666 fou reformat i integrat a la congregació de Saint-Maur, fet que donà un nou impuls a les obres de restauració. Amb la Revolució, la comunitat monàstica fou expulsada i el conjunt passà a mans particulars, excepte l’església, que esdevingué parròquia. Aquesta és la mateixa que es va construir al segle XIII, tot incorporant elements de l’edifici anterior i modificacions posteriors.
El cor (1700)
El cor (1700)
El cor (1700)
Monasticon Gallicanum
Bibliothèque nationale de France
Claustre
Claustre
- AUTEXIER, Abbé E. (1932). Bassac. L’abbaye des bénédictins. L’église abbatiale. Cognac
- BAUDRILLART, Alfred (1932). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 6. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- BLOMME, Yves (1999). L'église abbatiale Saint-Étienne de Bassac. Congrès archéologique de France, 153 ss.
- DENYSE, Abbé Jules (1881). L’abbaye royale de St. Étienne de Bassac de l’ordre de Saint-Benoît et de la Congrégation de Saint-Maur. Bulletin de la Société Archéologique et historique de la Charente. Angoulème: F. Goumard
- PEIGNÉ-DELACOURT, Achille (1877). Monasticon Gallicanum. Paris: G. Chamerot
- RIOU, Yves-Jean (1999). L'abbaye mauriste de Bassac et son mobilier. Congrès archéologique de France, 153 ss.
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
Bassac és a ponent d’Angulema, en direcció a Cognac