Abadia de Saint-Pierre de Cellefrouin
Canònica de Cellefrouin / Saint-Nicolas de Cellefrouin / Cella Fruini
(Cellefrouin, Charente)
Aquesta canònica fou fundada entre els anys 1012 i 1037 —potser cap al 1025— per Arnaud de Vitabre, membre de la família Tallaferro i bisbe de Perigús, amb la intervenció d’un personatge local anomenat Fruinus, del qual derivaria el nom de Cellefrouin. Durant la primera època, la casa rebé la protecció de la família Tallaferro, comtes d’Angulema fins a mitjan segle XIII.
En un moment indeterminat, cap al 1096, Jordan V de Chabanais i la seva esposa Amélia donaren Cellefrouin a l’abadia benedictina de Saint-Sauveur de Charroux (Viena), fet que fou confirmat l’any 1101 pel papa Pasqual II. Aquesta dependència, però, fou breu: entre els anys 1110 i 1120, Cellefrouin ja s’havia independitzat. A partir d’aleshores és coneguda com a canònica agustiniana. Fins aquest moment només es té constància que es tractava d’un monestir o casa de canonges, i no hi ha proves que durant la seva subjecció a Charroux seguís la Regla de Sant Benet.
Tot i ser una canònica modesta, amb el temps acumulà un ampli patrimoni, amb diversos béns i esglésies que en depenien. La mateixa església canonical compartia la seva funció monàstica amb la parroquial, sota l’advocació de Saint-Nicolas. Com altres establiments de la regió, patí els efectes de la guerra dels Cent Anys i, sobretot, de les guerres de Religió, al segle XVI, que la deixaren en ruïnes. L’abadia mai no es va reconstruir del tot, encara que arribà a finals del segle XVIII amb una activitat ja molt reduïda.
L’església és l’únic element visible d’aquesta abadia. Malgrat els danys i les transformacions sofertes amb el pas del temps, encara conserva l’estructura romànica: una construcció de tres naus, dividides en quatre trams, amb un ampli transsepte —que sobresurt molt poc— i que dona pas a la capçalera, formada per un absis central i dos laterals, oberts als braços del creuer.
Fotografia de GFreihalter, a Wikimedia
- BAUDRILLART, Alfred (1953). Dictionnaire d'histoire et de géographie ecclésiastiques. Vol. 12. París: Letouzey et Ané
- BEAUNIER, Dom (1910). Abbayes et prieurés de l'ancienne France. Vol. 3: Auch, Bordeaux. Abbaye de Ligugé
- BRAYER, Édith (1942). Le cartulaire de l'abbaye de Cellefrouin. Bulletin philologique et historique jusqu'à 1715 du Comité des travaux historiques et scientifiques, núm. 1940-41
- DARAS, Charles (1961). Angoumois roman. Zodiaque. La Nuit des Temps, núm. 14
- DURIER, Manon (2024). Le monastère de Cellefrouin (Charente). Une communauté canoniale face aux bénédictins de Charroux. Monde canonial, monde monastique. Presses universitaires de Rennes
- MANGUY, Fabienne; i altres (1999). Église Saint-Pierre de Cellefrouin. Congrès archéologique de France, 153 ss. Société Française d'Archéologie
- NANGLARD, Jean (1893). Pouillé historique du diocèse d'Angoulême, 2. Bulletin et mémoires de la Société archéologique et historique de la Charente, vol. 3
- SAINT-MAUR, Congregació de (1720). Gallia Christiana in provincias ecclesiasticas distributa. Vol. 2. París: Typographia Regia
- WEBB, Michael François (2018). Interwoven Texts: The Cartularies of Angoumois. Tesi doctoral. University of Toronto
Cellefrouin es troba al nord-est d’Angulema, una mica apartat de la via que comunica aquesta ciutat amb Llemotges