Monestir de l’Île-Barbe

Més enllà de les tradicions que situen l’arribada del cristianisme a l’illa en temps apostòlics, hom disposa de notícies del monestir des de començament del segle V, moment en què Gregori de Tours hi situa l’arribada d’un deixeble de sant Martí. Les nombroses transformacions que ha experimentat el lloc, especialment després de les guerres de Religió i de la Revolució, dificulten la lectura dels diferents espais monàstics, una tasca en la qual l’arqueologia hi té un paper fonamental.

Aquesta restauració es va completar amb l’adopció de la regla de sant Benet, introduïda a l’illa gràcies a la intervenció de Benet d’Aniana. A partir d’aleshores, l’abadia es va desenvolupar i va adquirir una notable importància: durant l’edat mitjana arribà a tenir una comunitat d’un centenar de monjos, es van bastir —o reconstruir— diverses esglésies, algunes amb precedents més antics, i disposava també d’un important nombre de priorats que en depenien. Aquell període va marcar el moment de màxima esplendor; posteriorment, el monestir entrà en decadència, adoptà el règim comendatari al segle XVI i, el 1549, fou secularitzat i convertit en col·legiata.

La Revolució va deixar el conjunt en mans particulars i el lloc es va reconvertir en diverses residències. A llevant de l’església de Saint-Martin es conserven les petites esglésies de La Madeleine i, encara més allunyada, la de Saint-André —actualment Sainte-Anne—. Al costat sud hi ha les importants restes de la capella de Notre-Dame, molt transformada, però que encara conserva el campanar; antigament era utilitzada pels pelegrins. A més dels edificis de culte, cal esmentar les construccions auxiliars i defensives, que configuren un notable conjunt arquitectònic.