Abadia de Saint-Martin d’Ainay

Cap al 863, aquest abat va fer venir monjos del monestir de Bonneval (Eure i Loir) per redreçar la comunitat, encara que posteriorment retornaren al seu lloc d’origen. Aurelià fou nomenat arquebisbe de Lió el 875, però va mantenir el càrrec d’abat fins a la seva mort, el 895. Al segle X el monestir va patir un atac dels hongaresos que el va destruir, i fou restaurat novament per l’abat Amblard († 978). L’església actual es va aixecar a finals del segle XI i començament del XII, i fou consagrada pel papa Pasqual II l’any 1107. A partir d’aquest moment, l’abadia va viure una llarga etapa de prosperitat, assolint un notable prestigi i reunint un ampli patrimoni, que es va anar perdent progressivament a causa d’una crisi prolongada que va afectar tant l’observança com la mateixa institució.

A partir del 1835 es va dur a terme una restauració desafortunada de l’església, que la va transformar en un edifici essencialment neoromànic, tot i que conserva alguns espais i elements escultòrics medievals. En aquest mateix procés es van destruir les restes del claustre, ja aleshores en ruïna. De l’edifici medieval se’n conserva el nucli central, amb tres naus de quatre trams, un atri amb campanar situat a la façana de ponent, un transsepte i tres absis semicirculars alineats amb les naus, dels quals només el central és visible exteriorment. Les modificacions modernes emmascaren en bona part el conjunt.