L’any 891, l’arquebisbe de Lió va donar el lloc de Pommiers a l’abadia de Saint-Pierre de Nantua (Ain). Es tractava d’un indret ja ocupat en època romana que, en aquell moment, era esmentat com a «cel·la». El bisbat havia obtingut la possessió d’aquell petit monestir l’any 878, fet que fa pensar que els seus orígens es podrien situar entre els segles VIII i IX. Probablement, aquella església inicial era la de Saint-Julien, una construcció del segle IX que posteriorment mantingué funcions parroquials.
Amb la instauració del priorat benedictí dependent de Nantua, es va aixecar una nova església al costat de la primitiva, dedicada als sants Pere i Pau. L’any 959, l’abadia de Nantua es va incorporar a Cluny (Saona i Loira), i Pommiers es va integrar també en aquesta influent xarxa monàstica. Tot i que l’any 1109 Nantua va perdre la condició d’abadia i es transformà en priorat, Pommiers va continuar com a priorat seu. Malgrat alguns períodes de decadència, va gaudir d’una llarga etapa de prosperitat.
La inseguretat provocada per la guerra dels Cent Anys va obligar a fortificar el priorat i la mateixa vila que l’envoltava, amb una muralla de traçat circular. Entre els segles XV i inicis del XVI s’hi dugueren a terme importants modificacions arquitectòniques, especialment la construcció d’un claustre, intervenció que també afectà dependències veïnes. Paral·lelament, a mitjan segle XV s’instaurà la comenda i membres de la família Rostaing exerciren el càrrec de prior comendatari durant més d’un segle.
El priorat també va patir els estralls de les guerres de Religió, circumstància que obligà a emprendre noves obres de restauració i reforma. En aquest període s’actuà igualment en l’àmbit intern per tal d’ordenar la disciplina monàstica. Fou també aleshores quan es va crear i desenvolupar el culte a santa Prève, considerada màrtir i que s’ha volgut vincular, tradicionalment, als orígens del lloc.
La Revolució va posar fi a la vida monàstica de Pommiers: el 1792 els monjos van haver d’abandonar el priorat. El 1805 l’antiga església parroquial de Saint-Julien va recuperar el culte, encara que en males condicions. L’any 1821 els serveis parroquials es van traslladar a l’església prioral de Saint-Pierre. Les dependències monàstiques van quedar repartides entre propietat pública i particulars, amb diferents usos. Finalment, el 1990 la part privada fou cedida al Conseil général de la Loire.
El conjunt arquitectònic és complex, resultat de múltiples etapes constructives, reformes i restauracions. L’església, de tres naus i cinc trams, s’ha de datar entre els segles XI i XII. Presenta un transsepte amb tres absis semicirculars, si bé l’absis central és trapezoidal a l’exterior. L’absidiola nord conserva restes de pintures murals, probablement del segle XV. Aquesta capçalera seria la part més antiga, del segle XI. Al sud de l’església s’organitza el claustre (segle XVIII) amb les seves dependències, mentre que a ponent s’obre un pati annex a la residència prioral. En el sector meridional del conjunt destaquen quatre torres defensives, tres de les quals foren aixecades al segle XIV, quan es va fortificar el complex.
Decoració mural de l'absidiola nord (s. XV?)
Decoració mural de l'absidiola nord (s. XV?)
Armadura de la coberta de fusta
- BUENNER, Denys (1947). Pommiers-en-Forez. Lyon: Lescuyer
- COTTINEAU, Laurent-Henri (1939). Répertoire topo-bibliographique des abbayes et prieurés. Vol. 2. Mâcon: Protat
- DELOMIER, Chantal (2011). Pommiers ?. L’Armorial de Guillaume Revel. Alpara
- DELOMIER, Chantal (2013). Les espaces monastiques et ecclésiaux à Pommiers-en-Forez (Loire). Architecture, décor, organisation de l'espace. Alpara
- REYNAUD, Jean-François; i altres (s.d.). Pommiers-en-Forez. Association culturelle de Pommiers
El priorat és situat a Pommiers-en-Forez, en la ruta que uneix Lió amb Clarmont d’Alvèrnia